CONSELLS PER A FER UNA BONA VALORACIÓ CRÍTICA

 Ací teniu una sèrie de consells que us poden ser d'ajuda a l'hora d'escriure la valoració personal crítica que us demanen en l'última pregunta de la prova de les PAU.

VALORACIÓ PERSONAL

Els passos que et caldrà seguir per a fer la valoració són els següents:

-     Recorda molt breument l’eix temàtic i els motius secundaris (síntesi).

-     Formula, si en saps, nous arguments a favor o en contra de la tesi defensada per l’autor.

-     Manifesta si el tema tractat té interès o vigència en l’actualitat.

-     Digues altres temes que es poden relacionar amb l’eix temàtic.

-     Redacta el teu propi judici de valor.

Alguns consells sobre com fer aquesta valoració:

-   Comenta a partir del resum les idees més rellevants del text. Si has fet una bona anàlisi de la coherència, et resultarà molt fàcil.

-    Elabora un text d’estructura argumentativa.

-    Procura que el teu text siga coherent, adequat i cohesionat.

-    No et compliques el treball elaborant frases massa llargues que després no sàpies acabar o que et facen perdre el fil de la teua pròpia argumentació. Les frases curtes i ben lligades, com hem vist en autors coneguts, poden ser molt elegants i molt eficaces en la transmissió d’idees.

-    No afirmes coses que no pugues (o no sàpies) justificar.

-    Recolza la teua opinió amb nous arguments, teus o d’altri. Els arguments d’autoritat, si en coneixes, poden ser molt efectius.

-   També pots fer servir l’experiència personal, però sense convertir un exemple aïllat en norma general.

-    En qualsevol cas, és important que bases la teua argumentació en els valors ètics adquirits.

-  L’autor del text et porta molt avantatge. Segurament, té una millor formació, més experiència de la vida i ha tingut més temps per a elaborar la seua opinió sobre el tema tractat. Per tant, mesura les paraules i no formules opinions absolutes. És preferible matisar i aportar el propi punt de vista amb modèstia.

-    També convé tractar l’autor amb respecte, encara que les idees exposades siguen contràries a les teues. La teua pretensió és convèncer, no agredir o atacar l'autor del text.

També és interessant la pàgina de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) amb consells per fer una bona valoració crítica.

Finalment podeu mirar alguns exemples de valoració crítica d'examens reals de les PAU (encara que del model antic) que us poden ser d'utilitat. Els trobareu ací i ací. 

TASQUES PER A NADAL

 Durant aquestes festes de Nadal podeu aprofitar per realitzar les següents tasques, que seran valorades una vegada tornem de vacances i que es troben en Aules:

1. Respondre la pregunta que he elegit del llistat de preguntes sobre les lectures (teniu arxius d'apunts per a contestar-les en Aules, Expressió i reflexió crítica 2n avaluació)

2. Fer el vídeo explicatiu sobre el poema o assaig que m'haja tocat (serà una tasca d'Aules on s'explicarà en què consistirà el vídeo). Es troba en Aules, Expressió i reflexió crítica 2n avaluació)

3. Mirar els apunts del dossier de Sociolingüística que apareixen al final del mateix apartat que he comentat abans. Hi ha també un vídeo explicatiu meu sobre els apunts que podeu anar mirant mentre reviseu el dossier. Quan tornem de les vacances em podreu plantejar dubtes.

RECURSOS EXPRESSIUS I TIPOGRÀFICS

 

Respecte a la pregunta de comprensió del text en la qual us pregunten sobre els recursos expressius i els tipogràfics presents al text, heu de tenir en compte que consta de dues parts, per una banda els recursos expressius i per l'altra els tipogràfics. Us poden preguntar un dels dos tipos de recursos o tots dos alhora.

Ací trobeu un enllaç amb les principals figures retòriques que es poden trobar a nivell fonètic, lexicosemàntic i morfosintàctic. També teniu aquesta presentació Genially de la professora Lola Moreno.
Pel que fa als recursos tipogràfics, heu de tenir en compte que ací es poden comentar el títol, subtítols, notes a peu de pàgina, gràfics... a banda dels tipus de lletra, cometes.. tal i com apareixen en aquest enllaç

PATRÓ DE REDACCIÓ D'UN COMENTARI DE TEXT

Ací us deixe un enllaç amb un document descarregable que us pot ajudar a l'hora de redactar els comentaris de text. Espere que us siga d'utilitat.

CONSELLS PER FER UN BON COMENTARI DE TEXT

 Ací teniu un document amb consells que cal recordar per fer un bon comentari de text.

APUNTS DE LLENGUA

 Aprofitem els materials d'Apunts de Llengua, la plataforma sobre llengua del canal À Punt, per treballar alguns temes que entren a l'examen. Us convide a fer una passejada pels materials que hi ha en aquesta plataforma.

Ací teniu un xicotet vídeo sobre Mercè Rodoreda. 

Repàs dels pronoms febles i els  pronoms EN i HI. 

Primer vídeo sobre fenòmens de contacte fonètic: 

Les sonoritzacions consonàntiques: 

VARIACIÓ DIATÒPICA, GEOGRÀFICA O DIALECTAL

 Una característica que forma part de la naturalesa de totes les llengües és la seua realització heterogènia, és a dir, que si n'estudiem qualsevol, observarem que sentim diverses maneres de pronunciar-la, paraules diferents per a referir-se al mateix objecte o al mateix fet, diverses maneres de construir una oració, modismes diferents, etc. Aquesta realitat proporciona una de les matèries d'estudi de la dialectologia: els dialectes diatòpics o geogràfics.Les diferents pronúncies d'una mateixa llengua és, sens dubte, el tret més conegut popularment; de fet, moltes vegades podem saber la procedència d'una persona de manera bastant precisa tan sols escoltant la seua manera de parlar o el seu ús d'algunes expressions. Però, què passa quan escrivim? Evidentment, quan passem de la llengua parlada a la llengua escrita, les característiques fonètiques desapareixen; és més difícil, moltes vegades impossible, saber d'on és qui ha escrit un text. A més, en el codi escrit de les llengües de les societats desenvolupades predomina l'ús d'un model estàndard (registre estàndard), que té uns efectes uniformitzadors.
Tot i això en moltes ocasions també és possible arribar a establir de quina àrea del domini lingüístic procedeix l'autor d'un text escrit. Respondre aquesta qüestió és un dels exercicis que val 0,5 punt del primer bloc.


Com cal contestar?

El registre estàndard de la llengua escrita no impedeix que s'utilitzen solucions lingüístiques que són pròpies d'una determinada àrea del domini; de fet, una característica dels registres estàndards és aquesta:  la possibilitat d'utilitzar diferents solucions per a una mateixa necessitat.

Ex. Aniré a ta casa a les sis. / No m'alce mai abans de les huit.
      Aniré a casa teva a les sis. / No em llevo mai abans de les vuit.

Les modalitats geogràfiques que tenen major presència en la llengua escrita són:
* el català central (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el balear (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el valencià (modalitat pròpia de la varietat occidental del català)

La modalitat que resulta més fàcil de distingir és la valenciana perquè posseeix moltes marques lingüístiques exclusives molt usades en la llengua escrita. Entre el català central i el balear és bastant més difícil trobar elements lingüístics que ens orienten en la distinció de l'un o de l'altre.

Podem pensar en un model de resposta com els següents:
Les marques lingüístiques del text són pròpies del .*../ Els elements lingüístics del text són propis del .*../ El text presenta elements que pertanyen al .*..

* valencià /modalitat valenciana de la llengua
* d'una varietat oriental / de la variació oriental / del català oriental

La resposta sempre haurà de quedar justificada, és a dir, indicareu dos o tres elements del text que comenteu que us hagen permés contestar.


Marques lingüístiques per a distingir la modalitat geogràfica d'un text

Els elements més útils són els morfosintàctics. Si a l'examen hem de respondre aquesta pregunta, la solució més fàcil i segura és la localització dels següents elements:
1. Possessius femenins de 1a, 2a o 3a persona del singular (i 3a del plural): meva-teva-seva (català oriental) / meua-teua-seua (valencià).
2. 1a persona singular del present d'indicatiu: canto (català central i nord-occidental)- cante (valencià central i sud) - cant (balear i alguerés).
3. Formes verbals en subjuntiu de les tres conjugacions: canti, tinguis (català oriental) / cante, tingues (valencià)
4. Combinació dels pronoms febles CI+CD de 3a persona: CI+CD el/la/els/les +hi (català oriental) / li'l, li la, li'ls, li les (valencià)
5. Article salat (per al balear): el, la, els, les (dialectes peninsulars) / es, sa, es, ses (balear)
6. Desinència verbal 1 p. plural: -em (dialectes peninsulars) / -am (dialecte balear)
7. Imperfet de subjuntiu: forma amb s -cantés, cantessis- (català central) / forma amb r - cantara, cantares (valencià) / cantàs, cantassis (balear).
8. Negació emfàtica amb pas (pròpia del català oriental): No ho sé pas (català oriental) / No ho sé (valencià).
6. Formes lèxiques específiques. Ací no pose exemples perquè les possibilitats són tan grans i canviants que no ens podem fiar només d'aquesta característica. Podeu trobar-ne exemples als vídeos que apareixen al final del bloc.

FONÈTICA

 Ací teniu l'enllaç per descarregar els apunts sobre fonètica.

COM FER UN BON RESUM

 

Recomanacions per a fer un bon resum.

Consells importants:

- Cal cenyir-se a la informació que hi ha en el text original: es tracta de reproduir aquesta informació, però amb menys paraules; no s'han de fer interpretacions personals sobre el contingut del text.

- Hi ha d'haver totes les idees principals del text original, interpretades correctament respectan l'ordre en el qual apareixen.

- Cal articular i connectar les idees amb mots de lligam (marcadors textuals, connectors) i amb la puntuació adient: el producte final ha de ser un resum, no un esquema. 

- Heu de demostrar capacitat de síntesi; és a dir, respectar al màxim el nombre de paraules demanat per al resum.

- No s'ha d'afegir al resum comentaris o indicacions del tipus: "El text/l’autor/a diu .../ens parla de ... /conclou dient que ... ", ja que aquestes estructures donen lloc a un distanciament del text original.

TIPOLOGIA TEXTUAL: ESTRUCTURA INTERNA DELS TEXTOS

 

PARTS BÀSIQUES DEL TEXT: Podem deduir que hi ha múltilpes maneres d’organitzar un text. Tot i així, parlarem de cinc tipus d’estructures textuals segons la seua forma:

1. expositiva o explicativa
2. argumentativa
3. narrativa
4. descriptiva
5. conversacional

 1) Els textos expositius o explicatius (llibres de text, enciclopèdies, diccionaris, etc.) pretenen mostrar de manera objectiva una informació per fer-la comprendre, definir-la. Solen estructurar-se en tres parts:
• Introducció
• Desenvolupament o cos expositiu
• Conclusió

 2) Els textos argumentatius (article d’opinió, columna periodística, editorial d’un diari, cartes al director, etc.) pretenen convéncer o persuadir mitjançant una sèrie de raonaments o arguments. Hi trobem les parts següents:
• Introducció, on es presenta el tema i es capta l’interés del receptor.
• Cos argumentatiu, on es troba la major part dels arguments i contraarguments.
• Conclusió, on s’hi resumeix tot el que s’ha dit i es troba o es reforça la tesi.

Els textos argumentatius `poden seguir diversos esquemes:
• Estructura inductiva (o sintètica): on els raonaments van del general al particular. S’exposen uns fets que condueixen a una conclusió.
• Estructura deductiva (o analitzant): on els raonaments van del particular al general. S’exposa una idea general (tesi) i en deduïm una sèrie de conseqüències.
• Estructura circular (o enquadrada): on es formula la tesi, s’exposen els casos particulars que confirmen la tesi, que es torna a enunciar al final amb possibles matisacions.
Només trobarem tesi en els textos de caràcter argumentatiu.

 3) Els textos narratius (novel.la, conte, còmic, etc.) conten una sèrie de successos, reals o imaginaris, protagonitzats per personatges en un temps i espai determinats. S’explica una història amb una intenció comunicativa: entretenir, informar, argumentar, etc. Poden estructurar-se en les parts següents:
• Situació inicial, introducció o plantejament.
• Desenvolupament de l’acció o nus
• Desenllaç

4) Els textos descriptius (ordenació en l’espai d’un objecte, descripció d’accions, personatges, escenaris…) expliquen les característiques d’alguna cosa o d’alguna persona. És per això, que no apareix com a seqüència dominant, sinó subordinada, inserida en els textos narratius, expositius o argumentatius.

5) Els textos conversacionals (entrevistes, debats, tertúlies,conversa cara a cara, enquestes, diàlegs novel.lístics, etc.) es caracteritzen per la interacció entre dos o més interlocutors, que construeixen el discurs.

EL TEMA: LOCALITZACIÓ I ENUNCIACIÓ

  Per aclarir quin és el tema d’un text cal llegir-lo complet tantes vegades com siga necessari i entendre quin és l’assumpte tractat globalment.La redacció del tema sol expressar-se amb un substantiu acompanyat de complements o d'una breu oració. Ha de respondre a la pregunta ¿de què tracta el text? Moltes vegades, però no sempre, el tema és un concepte abstracte. Per exemple:

  * L’altruisme             * Les reivindicacions laborals      *El desig d'una mort que
  * El colonialisme      * El deler de viure                            conhorte del patiment
  * La Guerra Civil      * La lluita per la llibertat                de viure

La formulació del tema ha d’esser concisa, però no inconcreta. Observa:
            No                                                Sí
   * La discriminació              * La discriminació sexual entre els joves / La dis-
                                                   criminació dels discapacitats
   * L’amor                                * L'amor fraternal / L'amor platònic/ L'amor pas-
                                                   sional

En qualsevol cas, et caldrà contextualitzar el tema, indicant-ne l’espai i el temps. Exemples:
La xenofòbia a la Sudàfrica dels anys 80 / La xenofòbia a la societat mallorquina del segle XX.

CONNECTORS

Ací teniu un enllaç per descarregar un fitxer amb informació sobre els connectors.

COHESIÓ TEXTUAL: DIXI O MECANISMES DE REFERÈNCIA GRAMATICAL

 LA DIXI PERSONAL

Parlem de dixi personal quan algun element de l’enunciat remet a les persones de l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor. Les marques lingüístiques de dixi personal són de tres tipus: pronoms personals (forts i febles) de 1a i 2a persona, morfemes verbals de 1a i 2a persona, possessius de 1a i 2a persona. Només en certes situacions on una tercera persona es troba en el context i l’emissor l’assenyala, poden utilitzar-se aquests pronoms dícticament: Vull parlar amb ella (assenyalant una dona).

Els pronoms de 1a i 2a persona del plural, i en correspondència els morfemes verbals i els possessius, poden presentar diversos valors discursius. Nosaltres (ens, -nos, nostre...) es un terme polisèmic i ambigu. S’esquematitza així:
Nosaltres = jo + 0 : majestàtic (reis) o de modèstia (en textos tècnics)
jo+ tu (+ tu...): inclusiu ─l’emissor implica el receptor
jo + ell (+ ell...): exclusiu ─l’emissor no compta amb el receptor.
jo+ tu + ell (+ tu + ell...): global ─pot incloure el receptor i d’altres.
jo+ tota la comunitat : universal.

La dixi social: les marques que específicament indiquen la relació entre els interlocutors es denominen díctics socials. Quan la relació és de distància, es requereix l’ús de fórmules de tractament formal: vosté, vós. Però hi ha altres marques no pronominals com l’ús del nom i el cognom, la utilització de títols com ara senyor/a, doctor, excel·lentíssim i magnífic senyor rector, president/a, etc. Si la relació és de proximitat, s’utilitza el tractament de tu i un s’adreça al receptor pel nom directament, no pel cognom: Hola Pep, sóc la Marta, etc. Aquestes formes poden considerar-se elements díctics, atès que remeten a les persones de l’enunciació, però es consideren una dixi diferent de la persona pel fet que no assenyalen directament els interlocutors, sinó el tipus de relació que hi ha entre ells.

LA DIXI ESPACIAL

L’espai de l’enunciació és aquell que es determina des de la perspectiva dels interlocutors, és a dir, és el lloc on es produeix l’acte comunicatiu, i a partir del qual concebem la resta de llocs del discurs, per proximitat i per llunyania. Les marques díctiques d’espai són els demostratius espacials i els adverbis i locucions adverbials de lloc. Els demostratius espacials poden correspondre a tres classes gramaticals diferents: els determinants (aquest, aqueix, aquell, este, eixe, en aquesta ciutat, etc.), els pronoms neutres (açò, això, allò) i les proformes adverbials (ací, aquí, allí/allà).

LA DIXI TEMPORAL

El temps del discurs es pot considerar en tres moments: l’ara enunciatiu, l’abans d’ara i el després d’ara. Les marques que assenyalen aquesta temporalitat poden manifestar-se sota la forma d’adverbis temporals, sintagmes nominals amb demostratius o morfemes verbals. En el primer grup, incloem elements com avui, demà, ahir, ara, aquesta vesprada, dilluns, fa vuit dies, en un mes, enguany, l’any vinent... Els temps díctics són el present, el perfet i el futur d’indicatiu. No confonguem amb els elements anafòrics: el l'endemà, l’any següent...

LA DIXI TEXTUAL

És l’ús d’una forma díctica que remet a un element aparegut al text, la qual, en aquest sentit, s’utilitza com a anafòrica: «Van dir que cal invertir en processos de reciclatge. Això no és nou / Aquesta idea no és nova.» El pronom díctic això i el demostratiu aquesta seguit del nom general idea reprenen el contingut semàntic de la frase anterior i alhora indiquen proximitat en el text, el text és identificat com un lloc, d’ací la funció díctica –i no fòrica-.

PROGRAMACIÓ 3a AVALUACIÓ

 En aquesta tercera avaluació ja entrarà per a examen tota la matèria per a l'examen global final. A continuació us pose el llistat de tot el que entra en dos colors: en negre la matèria ja donada anteriorment i en verd la matèria nova d'aquesta última avaluació.

1. COMPRENSIÓ DEL TEXT.

1. Tema i estructura.

2. Resum.

3.  Identificació i justificació de la tipología textual.

4. Identificació i justificació del registre (formal/informal) i del dialecte (varietat geogràfica).

5. Identifica recursos expressius (figures retòriques) o tipogràfics.

6. Veus del discurs.

7. Identificar les marques de modalització i impersonalització.

8. La dixi.

2. ANÀLISI LINGÜÍSTICA

1. Fonètica: vocals obertes i tancades, consonants sordes i sonores, enllaços fonètics (sonoritzacions/ensordiments, elisió o manteniment de vocals).

2. Lèxic i semàntica: definir o donar sinònims, antònims, hiperònims, hipònims...

3. Mecanismes gramaticals de referencia: pronoms febles, pronoms relatius.

4. Sintaxi: identificació de funcions sintàctiques, oracions coordinades i subordinades adjectives.

5 Morfología verbal (determinar temps, mode, persona... d'un verb o alterar les referencies temporals d'un fragment).

6. Sintaxi: oracions subordinades sustantives i adverbials.

7. Connectors.

3. EXPRESSIÓ I REFLEXIÓ CRÍTICA

1. El teatre des de 1939 fins a l'actualitat. L'obra teatral de Rodolf Sirera. El verí del teatre.

2. Redacció d'una reflexió crítica o un text de creació pròpia a partir del text del comentari.

LA IMPERSONALITZACIÓ

 La informació que apareix en aquesta entrada sobre la impersonalització prové del manual Text i Gramàtica: teoria i pràctica de la competència discursiva, les autores del qual són Maria Conca, Adela Costa, M.Josep Cuenca i Gemma Lluch, que va ser publicat l'any 1998 a l'editorial Teide. Es tracta d'un manual molt útil per ampliar i practicar les nocions per al comentari que es tracten a classe.

Hi ha molts textos en els quals  no apareixen les marques díctiques de persona ─la presència dels interlocutors─ . Això ocorre quan l’emissor decideix no mostrar-se a través dels enunciats  i tampoc no implica el receptor en el seu discurs. En aquest cas l’emissor es distancia d'allò que diu i respecte a qui ho diu. Llavors parlem de discurs «objectiu», que es caracteritza per abundància d’estructures impersonals. Els exemples més significatius de textos impersonals els trobem en textos de caràcter científic, especialitzat i divulgatiu. Les fórmules lingüístiques anomenades fórmules d’impersonalització són principalment les següents:

- Les construccions impersonals reflexes, oracions amb un subjecte genèric, que contenen el pronom es com a marca de subjecte indeterminat i apareixen sempre en 3a persona del singular: «Es parla constantment de la mala qualitat de la sanitat pública»
- Construccions de subjecte indeterminat corresponent a hom, o amb sintagmes nominals de caràcter genèric com ara la gent, tothom, algú: «Algú podrà dir que les dones són inferiors.»
- Construccions esdevenimentals, que descriuen successos i no accions realitzades per algun subjecte en concret. Tenen els predicats amb haver-hi, caldre, fer falta: «Hi va haver molta gent en el concert.»
- Construccions amb el verb semblar / parèixer: «Sembla que acabaran demà.»
Interpretació impersonal d’un verb conjugat mitjançant la 3a del plural, la 1a del plural o la 2a del singular o plural: «Truquen per telèfon». «M’han enviat els documents». «En anglés no hi ha variació de gènere». «Quan parles d'aquests  coses, t'adones de la ignorància que hi ha respecte al tema». El caràcter indeterminat pot donar-se per ignorància de l’emissor, per indiferència, perquè se’l vol ocultar intencionadament o perquè es vol fer referència a un agent global.
- Algunes construccions d’infinitiu el subjecte semàntic del qual s’interpreta com a genèric: «Parlar tots alhora fa més confusa la discussió».
- Les oracions passives produeixen un efecte paral·lel al de les impersonals: el fet de destacar l’objecte de l’acció verbal fa que es deixe en segon lloc o fins i tot s’obvie el subjecte lògic (l’agent). Aquesta equivalència es veu clara si comprovem la relació entre les oracions passives i la impersonal següents:
La seua simpatia va ser molt apreciada (pels presents). O. Passiva.
La seua simpatia es va apreciar molt. O. Passiva reflexa.
Es va apreciar molt la seua simpatia. O. Impersonal

LA MODALITZACIÓ

Us pose aquest enllaç des d'on podreu descarragar els apunts sobre modalització.

  LA MODALITZACIÓ by LaTomaca

COHESIÓ TEXTUAL: MECANISMES DE COHESIÓ L'EXICA O COHESIÓ LEXICOSEMÀNTICA

Per poder estudiar el tema de la cohesió lexicosemàntica i les relacions lexicosemàntiques us deixe aquests apunts.

Cohesió lexicosemàntica També us deixe un enllaç a una entrada molt interessant de l'IES Paco Mollà de Petrer. Hi apareixen clarament definits els conceptes d'hiperonímia i camp semàntic i també hi trobareu algunes activitats. Espere que us siga d'utilitat.

Per poder descarregar els apunts sobre la cohesió lexicosemàntica cliqueu ací.

RECURSOS EXPRESSIUS I TIPOGRÀFICS

Respecte a la pregunta de comprensió del text en la qual us pregunten sobre els recursos expressius i els tipogràfics presents al text, heu de tenir en compte que consta de dues parts, per una banda els recursos expressius i per l'altra els tipogràfics. Us poden preguntar un dels dos tipos de recursos o tots dos alhora.

Ací trobeu un enllaç amb les principals figures retòriques que es poden trobar a nivell fonètic, lexicosemàntic i morfosintàctic. També teniu aquesta presentació Genially de la professora Lola Moreno.
Pel que fa als recursos tipogràfics, heu de tenir en compte que ací es poden comentar el títol, subtítols, notes a peu de pàgina, gràfics... a banda dels tipus de lletra, cometes.. tal i com apareixen en aquest enllaç

PATRÓ DE REDACCIÓ D’UN COMENTARI DE TEXT

Ací us deixe un enllaç amb un document descarregable que us pot ajudar a l'hora de redactar els comentaris de text. Espere que us siga d'utilitat.

VARIACIÓ DIAFÀSICA: ELS REGISTRES

Una llengua no és un fet monolític ni independent, sinó que presenta variacions que depenen dels següents factors:

1.         El grup social al qual es pertany (variació diastràtica)

2.         El temps o època en què és usada (variació diacrònica)

3.         El lloc geogràfic on és usada (variació diatòpica). La variació diatòpica estudia els dialectes geogràfics.  La paraula dialecte no s’ha d’entendre de forma pejorativa, ja que és la variació de la llengua i conforma la llengua.

4.         Com s’adapta el parlant a la situació de comunicació  o variació diafàsica, que és la variació que estudia els registres.

El registre (formal / informal):

Els registres depenen de factors com:

-  El tema o assumpte tractat (generalà més espontani / no general à especialitzat, necessita preparació prèvia i domini d’uns coneixements específics (científic, tècnic, filosòfic...). És ací on trobem els llenguatges  ’especialitzats amb un lèxic on solen abundar els cultismes.

-  El canal: oral, escrit o audiovisual.

-  El grau de formalitat  à familiaritat (receptor conegut) o distància (receptor desconegut).

-  El propòsit o finalitat: allò que es vol aconseguir, cada registre tindrà una finalitat primordial.

                    Podem establir  una gradació de registres segons el nivell de formalitat:

                   

+ FORMAL	REGISTRES	+ NORMATIU
	Cientificotècnic
	Juridicoadministratiu
	(literari)
	periodístic i publicitari
	ESTÀNDARD
	col·loquial
- FORMAL	Vulgar	- NORMATIU

                   

ELS REGISTRES FORMALS:

1.              Registre cientificotècnic:

-                 Propi de la docència i la investigació.

-                 Evita períodes llargs i complexos: amb oracions enunciatives, passives i passives reflexes.

-                 Requereix preparació i situacions concretes à  tema específic.

-                 Llenguatge clar, precís, termes monosèmics, tecnicismes (paraules per a un camp o amb un          significat precís), neologismes (paraules noves per a nous significats), símbols universals (1, 2,    3, +, -, %...), signes propis en algunes disciplines (per exemple, l’AFI: ε, ∫, λ ...), fórmules ( H₂O,            m², m³, CO₂...), notacions musicals ( ... ).

2.              Registre juridicoadministratiu:

                   

-                 Propi dels organismes de l’estat  cap als ciutadans (sobretot) i viceversa.

-                 Estil rígid, fraseologia arcaica.

-                 Aforismes, sobretot procedents del dret romà.

-                 Fórmules solemnes que remarquen l’autoritat.

                   

3.              Registre literari:

                   

-                 Com que usa totes les estratègies del llenguatge segons la finalitat, alguns neguen que siga                              un registre, ja que pot  usar-los tots.

-                 Llenguatge polisèmic i ambigu.

4.              Registre estàndard:

-               Neutralitza la variació intrínseca de la llengua; és la llengua comuna, supradialectal; pretén la                      intercomunicació entre tots els parlants.

-                 És la variació superadora de les diferències geogràfiques, socials o generacionals; ara bé, com és                          un model de referència, és necessari que hi haja uns mitjans de comunicació que el                                                   vehiculen.

-                 S’adscriu a un grau mitjà de formalitat.

-                 Com que és el registre dels mitjans de comunicació, és el registre que s’emprarà als textos                         periodístics:

§         Gèneres periodístics:

§     Narratius: notícia, crònica, reportatge.

§     Argumentatius: editorial, article d’opinió, columna, carta al director, crítica.

§     Conversacionals: entrevista.

§     Predictius: meteorològic...

ELS REGISTRES INFORMALS:

5.              Registre col·loquial:

-                 És el més bàsic. Quantitativament és el més usat ja que és el propi de les situacions quotidianes.

-                 Oral, espontani, poc elaborat, subjectivitat...

-                 Empra eufemismes (borratxera, de color, fer de ventre, invident, 3a edat...), *disfemismes  (               nàpia, pàmpols, pernils, melons, pandero, morros...), diminutius i augmentatius (nuet, miqueta,                       animalot...), metàfores i comparacions (estar mal del perol, estar com una cabra,...)                           

-                 Les oracions s’acompanyen de sons i onomatopeies.

-            Disfemismes: es distancien del tabú passant per un procés de ridiculització.

6.              Registre vulgar:

-                 Poc elaborat. Sense eufemismes. Sovint empra la intenció ofensiva o la burla.

                   

              L’argot: En principi el terme es referia al parlar propi dels lladres francesos; hui ha passat a                   significar forma privada de comunicació de grups diferenciats. Per exemple: caló: cales,                               canguelis, xaval, gili ;  argot escolar: mates, profe, catejar, cono...; modes: el prefix super- ...