VARIACIÓ DIATÒPICA, GEOGRÀFICA O DIALECTAL

 Una característica que forma part de la naturalesa de totes les llengües és la seua realització heterogènia, és a dir, que si n'estudiem qualsevol, observarem que sentim diverses maneres de pronunciar-la, paraules diferents per a referir-se al mateix objecte o al mateix fet, diverses maneres de construir una oració, modismes diferents, etc. Aquesta realitat proporciona una de les matèries d'estudi de la dialectologia: els dialectes diatòpics o geogràfics.Les diferents pronúncies d'una mateixa llengua és, sens dubte, el tret més conegut popularment; de fet, moltes vegades podem saber la procedència d'una persona de manera bastant precisa tan sols escoltant la seua manera de parlar o el seu ús d'algunes expressions. Però, què passa quan escrivim? Evidentment, quan passem de la llengua parlada a la llengua escrita, les característiques fonètiques desapareixen; és més difícil, moltes vegades impossible, saber d'on és qui ha escrit un text. A més, en el codi escrit de les llengües de les societats desenvolupades predomina l'ús d'un model estàndard (registre estàndard), que té uns efectes uniformitzadors.
Tot i això en moltes ocasions també és possible arribar a establir de quina àrea del domini lingüístic procedeix l'autor d'un text escrit. Respondre aquesta qüestió és un dels exercicis que val 0,5 punt del primer bloc.


Com cal contestar?

El registre estàndard de la llengua escrita no impedeix que s'utilitzen solucions lingüístiques que són pròpies d'una determinada àrea del domini; de fet, una característica dels registres estàndards és aquesta:  la possibilitat d'utilitzar diferents solucions per a una mateixa necessitat.

Ex. Aniré a ta casa a les sis. / No m'alce mai abans de les huit.
      Aniré a casa teva a les sis. / No em llevo mai abans de les vuit.

Les modalitats geogràfiques que tenen major presència en la llengua escrita són:
* el català central (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el balear (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el valencià (modalitat pròpia de la varietat occidental del català)

La modalitat que resulta més fàcil de distingir és la valenciana perquè posseeix moltes marques lingüístiques exclusives molt usades en la llengua escrita. Entre el català central i el balear és bastant més difícil trobar elements lingüístics que ens orienten en la distinció de l'un o de l'altre.

Podem pensar en un model de resposta com els següents:
Les marques lingüístiques del text són pròpies del .*../ Els elements lingüístics del text són propis del .*../ El text presenta elements que pertanyen al .*..

* valencià /modalitat valenciana de la llengua
* d'una varietat oriental / de la variació oriental / del català oriental

La resposta sempre haurà de quedar justificada, és a dir, indicareu dos o tres elements del text que comenteu que us hagen permés contestar.


Marques lingüístiques per a distingir la modalitat geogràfica d'un text

Els elements més útils són els morfosintàctics. Si a l'examen hem de respondre aquesta pregunta, la solució més fàcil i segura és la localització dels següents elements:
1. Possessius femenins de 1a, 2a o 3a persona del singular (i 3a del plural): meva-teva-seva (català oriental) / meua-teua-seua (valencià).
2. 1a persona singular del present d'indicatiu: canto (català central i nord-occidental)- cante (valencià central i sud) - cant (balear i alguerés).
3. Formes verbals en subjuntiu de les tres conjugacions: canti, tinguis (català oriental) / cante, tingues (valencià)
4. Combinació dels pronoms febles CI+CD de 3a persona: CI+CD el/la/els/les +hi (català oriental) / li'l, li la, li'ls, li les (valencià)
5. Article salat (per al balear): el, la, els, les (dialectes peninsulars) / es, sa, es, ses (balear)
6. Desinència verbal 1 p. plural: -em (dialectes peninsulars) / -am (dialecte balear)
7. Imperfet de subjuntiu: forma amb s -cantés, cantessis- (català central) / forma amb r - cantara, cantares (valencià) / cantàs, cantassis (balear).
8. Negació emfàtica amb pas (pròpia del català oriental): No ho sé pas (català oriental) / No ho sé (valencià).
6. Formes lèxiques específiques. Ací no pose exemples perquè les possibilitats són tan grans i canviants que no ens podem fiar només d'aquesta característica. Podeu trobar-ne exemples als vídeos que apareixen al final del bloc.

VARIACIÓ DIATÒPICA, GEOGRÀFICA O DIALECTAL

 Una característica que forma part de la naturalesa de totes les llengües és la seua realització heterogènia, és a dir, que si n'estudiem qualsevol, observarem que sentim diverses maneres de pronunciar-la, paraules diferents per a referir-se al mateix objecte o al mateix fet, diverses maneres de construir una oració, modismes diferents, etc. Aquesta realitat proporciona una de les matèries d'estudi de la dialectologia: els dialectes diatòpics o geogràfics.Les diferents pronúncies d'una mateixa llengua és, sens dubte, el tret més conegut popularment; de fet, moltes vegades podem saber la procedència d'una persona de manera bastant precisa tan sols escoltant la seua manera de parlar o el seu ús d'algunes expressions. Però, què passa quan escrivim? Evidentment, quan passem de la llengua parlada a la llengua escrita, les característiques fonètiques desapareixen; és més difícil, moltes vegades impossible, saber d'on és qui ha escrit un text. A més, en el codi escrit de les llengües de les societats desenvolupades predomina l'ús d'un model estàndard (registre estàndard), que té uns efectes uniformitzadors.
Tot i això en moltes ocasions també és possible arribar a establir de quina àrea del domini lingüístic procedeix l'autor d'un text escrit. Respondre aquesta qüestió és un dels exercicis que val 0,5 punt del primer bloc.


Com cal contestar?

El registre estàndard de la llengua escrita no impedeix que s'utilitzen solucions lingüístiques que són pròpies d'una determinada àrea del domini; de fet, una característica dels registres estàndards és aquesta:  la possibilitat d'utilitzar diferents solucions per a una mateixa necessitat.

Ex. Aniré a ta casa a les sis. / No m'alce mai abans de les huit.
      Aniré a casa teva a les sis. / No em llevo mai abans de les vuit.

Les modalitats geogràfiques que tenen major presència en la llengua escrita són:
* el català central (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el balear (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el valencià (modalitat pròpia de la varietat occidental del català)

La modalitat que resulta més fàcil de distingir és la valenciana perquè posseeix moltes marques lingüístiques exclusives molt usades en la llengua escrita. Entre el català central i el balear és bastant més difícil trobar elements lingüístics que ens orienten en la distinció de l'un o de l'altre.

Podem pensar en un model de resposta com els següents:
Les marques lingüístiques del text són pròpies del .*../ Els elements lingüístics del text són propis del .*../ El text presenta elements que pertanyen al .*..

* valencià /modalitat valenciana de la llengua
* d'una varietat oriental / de la variació oriental / del català oriental

La resposta sempre haurà de quedar justificada, és a dir, indicareu dos o tres elements del text que comenteu que us hagen permés contestar.


Marques lingüístiques per a distingir la modalitat geogràfica d'un text

Els elements més útils són els morfosintàctics. Si a l'examen hem de respondre aquesta pregunta, la solució més fàcil i segura és la localització dels següents elements:
1. Possessius femenins de 1a, 2a o 3a persona del singular (i 3a del plural): meva-teva-seva (català oriental) / meua-teua-seua (valencià).
2. 1a persona singular del present d'indicatiu: canto (català central i nord-occidental)- cante (valencià central i sud) - cant (balear i alguerés).
3. Formes verbals en subjuntiu de les tres conjugacions: canti, tinguis (català oriental) / cante, tingues (valencià)
4. Combinació dels pronoms febles CI+CD de 3a persona: CI+CD el/la/els/les +hi (català oriental) / li'l, li la, li'ls, li les (valencià)
5. Article salat (per al balear): el, la, els, les (dialectes peninsulars) / es, sa, es, ses (balear)
6. Desinència verbal 1 p. plural: -em (dialectes peninsulars) / -am (dialecte balear)
7. Imperfet de subjuntiu: forma amb s -cantés, cantessis- (català central) / forma amb r - cantara, cantares (valencià) / cantàs, cantassis (balear).
8. Negació emfàtica amb pas (pròpia del català oriental): No ho sé pas (català oriental) / No ho sé (valencià).
6. Formes lèxiques específiques. Ací no pose exemples perquè les possibilitats són tan grans i canviants que no ens podem fiar només d'aquesta característica. Podeu trobar-ne exemples als vídeos que apareixen al final del bloc.

VARIACIÓ DIATÒPICA, GEOGRÀFICA O DIALECTAL

 Una característica que forma part de la naturalesa de totes les llengües és la seua realització heterogènia, és a dir, que si n'estudiem qualsevol, observarem que sentim diverses maneres de pronunciar-la, paraules diferents per a referir-se al mateix objecte o al mateix fet, diverses maneres de construir una oració, modismes diferents, etc. Aquesta realitat proporciona una de les matèries d'estudi de la dialectologia: els dialectes diatòpics o geogràfics.

Les diferents pronúncies d'una mateixa llengua és, sens dubte, el tret més conegut popularment; de fet, moltes vegades podem saber la procedència d'una persona de manera bastant precisa tan sols escoltant la seua manera de parlar o el seu ús d'algunes expressions. Però, què passa quan escrivim? Evidentment, quan passem de la llengua parlada a la llengua escrita, les característiques fonètiques desapareixen; és més difícil, moltes vegades impossible, saber d'on és qui ha escrit un text. A més, en el codi escrit de les llengües de les societats desenvolupades predomina l'ús d'un model estàndard (registre estàndard), que té uns efectes uniformitzadors.
Tot i això en moltes ocasions també és possible arribar a establir de quina àrea del domini lingüístic procedeix l'autor d'un text escrit. Respondre aquesta qüestió és un dels exercicis que val 0,5 punt del primer bloc.


Com cal contestar?

El registre estàndard de la llengua escrita no impedeix que s'utilitzen solucions lingüístiques que són pròpies d'una determinada àrea del domini; de fet, una característica dels registres estàndards és aquesta:  la possibilitat d'utilitzar diferents solucions per a una mateixa necessitat.

Ex. Aniré a ta casa a les sis. / No m'alce mai abans de les huit.
      Aniré a casa teva a les sis. / No em llevo mai abans de les vuit.

Les modalitats geogràfiques que tenen major presència en la llengua escrita són:
* el català central (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el balear (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el valencià (modalitat pròpia de la varietat occidental del català)

La modalitat que resulta més fàcil de distingir és la valenciana perquè posseeix moltes marques lingüístiques exclusives molt usades en la llengua escrita. Entre el català central i el balear és bastant més difícil trobar elements lingüístics que ens orienten en la distinció de l'un o de l'altre.

Podem pensar en un model de resposta com els següents:
Les marques lingüístiques del text són pròpies del .*../ Els elements lingüístics del text són propis del .*../ El text presenta elements que pertanyen al .*..

* valencià /modalitat valenciana de la llengua
* d'una varietat oriental / de la variació oriental / del català oriental

La resposta sempre haurà de quedar justificada, és a dir, indicareu dos o tres elements del text que comenteu que us hagen permés contestar.


Marques lingüístiques per a distingir la modalitat geogràfica d'un text

Els elements més útils són els morfosintàctics. Si a l'examen hem de respondre aquesta pregunta, la solució més fàcil i segura és la localització dels següents elements:
1. Possessius femenins de 1a, 2a o 3a persona del singular (i 3a del plural): meva-teva-seva (català oriental) / meua-teua-seua (valencià).
2. 1a persona singular del present d'indicatiu: canto (català central i nord-occidental)- cante (valencià central i sud) - cant (balear i alguerés).
3. Formes verbals en subjuntiu de les tres conjugacions: canti, tinguis (català oriental) / cante, tingues (valencià)
4. Combinació dels pronoms febles CI+CD de 3a persona: CI+CD el/la/els/les +hi (català oriental) / li'l, li la, li'ls, li les (valencià)
5. Article salat (per al balear): el, la, els, les (dialectes peninsulars) / es, sa, es, ses (balear)
6. Desinència verbal 1 p. plural: -em (dialectes peninsulars) / -am (dialecte balear)
7. Imperfet de subjuntiu: forma amb s -cantés, cantessis- (català central) / forma amb r - cantara, cantares (valencià) / cantàs, cantassis (balear).
8. Negació emfàtica amb pas (pròpia del català oriental): No ho sé pas (català oriental) / No ho sé (valencià).
6. Formes lèxiques específiques. Ací no pose exemples perquè les possibilitats són tan grans i canviants que no ens podem fiar només d'aquesta característica. Podeu trobar-ne exemples als vídeos que apareixen al final del bloc.

VARIACIÓ DIATÒPICA O DIALECTES

 heterogènia, és a dir, que si n'estudiem qualsevol, observarem que sentim diverses maneres de pronunciar-la, paraules diferents per a referir-se al mateix objecte o al mateix fet, diverses maneres de construir una oració, modismes diferents, etc. Aquesta realitat proporciona una de les matèries d'estudi de la dialectologia: els dialectes diatòpics o geogràfics.

Les diferents pronúncies d'una mateixa llengua és, sens dubte, el tret més conegut popularment; de fet, moltes vegades podem saber la procedència d'una persona de manera bastant precisa tan sols escoltant la seua manera de parlar o el seu ús d'algunes expressions. Però, què passa quan escrivim? Evidentment, quan passem de la llengua parlada a la llengua escrita, les característiques fonètiques desapareixen; és més difícil, moltes vegades impossible, saber d'on és qui ha escrit un text. A més, en el codi escrit de les llengües de les societats desenvolupades predomina l'ús d'un model estàndard (registre estàndard), que té uns efectes uniformitzadors.
Tot i això en moltes ocasions també és possible arribar a establir de quina àrea del domini lingüístic procedeix l'autor d'un text escrit. Respondre aquesta qüestió és un dels exercicis que val 0,5 punt del primer bloc.


Com cal contestar?

El registre estàndard de la llengua escrita no impedeix que s'utilitzen solucions lingüístiques que són pròpies d'una determinada àrea del domini; de fet, una característica dels registres estàndards és aquesta:  la possibilitat d'utilitzar diferents solucions per a una mateixa necessitat.

Ex. Aniré a ta casa a les sis. / No m'alce mai abans de les huit.
      Aniré a casa teva a les sis. / No em llevo mai abans de les vuit.

Les modalitats geogràfiques que tenen major presència en la llengua escrita són:
* el català central (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el balear (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el valencià (modalitat pròpia de la varietat occidental del català)

La modalitat que resulta més fàcil de distingir és la valenciana perquè posseeix moltes marques lingüístiques exclusives molt usades en la llengua escrita. Entre el català central i el balear és bastant més difícil trobar elements lingüístics que ens orienten en la distinció de l'un o de l'altre.

Podem pensar en un model de resposta com els següents:
Les marques lingüístiques del text són pròpies del .*../ Els elements lingüístics del text són propis del .*../ El text presenta elements que pertanyen al .*..

* valencià /modalitat valenciana de la llengua
* d'una varietat oriental / de la variació oriental / del català oriental

La resposta sempre haurà de quedar justificada, és a dir, indicareu dos o tres elements del text que comenteu que us hagen permés contestar.


Marques lingüístiques per a distingir la modalitat geogràfica d'un text

Els elements més útils són els morfosintàctics. Si a l'examen hem de respondre aquesta pregunta, la solució més fàcil i segura és la localització dels següents elements:
1. Possessius femenins de 1a, 2a o 3a persona del singular (i 3a del plural): meva-teva-seva (català oriental) / meua-teua-seua (valencià).
2. 1a persona singular del present d'indicatiu: canto (català central i nord-occidental)- cante (valencià central i sud) - cant (balear i alguerés).
3. Formes verbals en subjuntiu de les tres conjugacions: canti, tinguis (català oriental) / cante, tingues (valencià)
4. Combinació dels pronoms febles CI+CD de 3a persona: CI+CD el/la/els/les +hi (català oriental) / li'l, li la, li'ls, li les (valencià)
5. Article salat (per al balear): el, la, els, les (dialectes peninsulars) / es, sa, es, ses (balear)
6. Desinència verbal 1 p. plural: -em (dialectes peninsulars) / -am (dialecte balear)
7. Imperfet de subjuntiu: forma amb s -cantés, cantessis- (català central) / forma amb r - cantara, cantares (valencià) / cantàs, cantassis (balear).
8. Negació emfàtica amb pas (pròpia del català oriental): No ho sé pas (català oriental) / No ho sé (valencià).
6. Formes lèxiques específiques. Ací no pose exemples perquè les possibilitats són tan grans i canviants que no ens podem fiar només d'aquesta característica. Podeu trobar-ne exemples als vídeos que apareixen al final del bloc.

VARIACIÓ DIATÒPICA O DIALECTES

 Una característica que forma part de la naturalesa de totes les llengües és la seua realització heterogènia, és a dir, que si n'estudiem qualsevol, observarem que sentim diverses maneres de pronunciar-la, paraules diferents per a referir-se al mateix objecte o al mateix fet, diverses maneres de construir una oració, modismes diferents, etc. Aquesta realitat proporciona una de les matèries d'estudi de la dialectologia: els dialectes diatòpics o geogràfics.

Les diferents pronúncies d'una mateixa llengua és, sens dubte, el tret més conegut popularment; de fet, moltes vegades podem saber la procedència d'una persona de manera bastant precisa tan sols escoltant la seua manera de parlar o el seu ús d'algunes expressions. Però, què passa quan escrivim? Evidentment, quan passem de la llengua parlada a la llengua escrita, les característiques fonètiques desapareixen; és més difícil, moltes vegades impossible, saber d'on és qui ha escrit un text. A més, en el codi escrit de les llengües de les societats desenvolupades predomina l'ús d'un model estàndard (registre estàndard), que té uns efectes uniformitzadors.
Tot i això en moltes ocasions també és possible arribar a establir de quina àrea del domini lingüístic procedeix l'autor d'un text escrit. Respondre aquesta qüestió és un dels exercicis que val 0,5 punt del primer bloc.


Com cal contestar?

El registre estàndard de la llengua escrita no impedeix que s'utilitzen solucions lingüístiques que són pròpies d'una determinada àrea del domini; de fet, una característica dels registres estàndards és aquesta:  la possibilitat d'utilitzar diferents solucions per a una mateixa necessitat.

Ex. Aniré a ta casa a les sis. / No m'alce mai abans de les huit.
      Aniré a casa teva a les sis. / No em llevo mai abans de les vuit.

Les modalitats geogràfiques que tenen major presència en la llengua escrita són:
* el català central (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el balear (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el valencià (modalitat pròpia de la varietat occidental del català)

La modalitat que resulta més fàcil de distingir és la valenciana perquè posseeix moltes marques lingüístiques exclusives molt usades en la llengua escrita. Entre el català central i el balear és bastant més difícil trobar elements lingüístics que ens orienten en la distinció de l'un o de l'altre.

Podem pensar en un model de resposta com els següents:
Les marques lingüístiques del text són pròpies del .*../ Els elements lingüístics del text són propis del .*../ El text presenta elements que pertanyen al .*..

* valencià /modalitat valenciana de la llengua
* d'una varietat oriental / de la variació oriental / del català oriental

La resposta sempre haurà de quedar justificada, és a dir, indicareu dos o tres elements del text que comenteu que us hagen permés contestar.


Marques lingüístiques per a distingir la modalitat geogràfica d'un text

Els elements més útils són els morfosintàctics. Si a l'examen hem de respondre aquesta pregunta, la solució més fàcil i segura és la localització dels següents elements:
1. Possessius femenins de 1a, 2a o 3a persona del singular (i 3a del plural): meva-teva-seva (català oriental) / meua-teua-seua (valencià).
2. 1a persona singular del present d'indicatiu: canto (català central i nord-occidental)- cante (valencià central i sud) - cant (balear i alguerés).
3. Formes verbals en subjuntiu de les tres conjugacions: canti, tinguis (català oriental) / cante, tingues (valencià)
4. Combinació dels pronoms febles CI+CD de 3a persona: CI+CD el/la/els/les +hi (català oriental) / li'l, li la, li'ls, li les (valencià)
5. Article salat (per al balear): el, la, els, les (dialectes peninsulars) / es, sa, es, ses (balear)
6. Desinència verbal 1 p. plural: -em (dialectes peninsulars) / -am (dialecte balear)
7. Imperfet de subjuntiu: forma amb s -cantés, cantessis- (català central) / forma amb r - cantara, cantares (valencià) / cantàs, cantassis (balear).
8. Negació emfàtica amb pas (pròpia del català oriental): No ho sé pas (català oriental) / No ho sé (valencià).
6. Formes lèxiques específiques. Ací no pose exemples perquè les possibilitats són tan grans i canviants que no ens podem fiar només d'aquesta característica. Podeu trobar-ne exemples als vídeos que apareixen al final del bloc.

LA VARIACIÓ DIATÒPICA: ELS DIALECTES

 Una característica que forma part de la naturalesa de totes les llengües és la seua realització heterogènia, és a dir, que si n'estudiem qualsevol, observarem que sentim diverses maneres de pronunciar-la, paraules diferents per a referir-se al mateix objecte o al mateix fet, diverses maneres de construir una oració, modismes diferents, etc. Aquesta realitat proporciona una de les matèries d'estudi de la dialectologia: els dialectes diatòpics o geogràfics.

Les diferents pronúncies d'una mateixa llengua és, sens dubte, el tret més conegut popularment; de fet, moltes vegades podem saber la procedència d'una persona de manera bastant precisa tan sols escoltant la seua manera de parlar o el seu ús d'algunes expressions. Però, què passa quan escrivim? Evidentment, quan passem de la llengua parlada a la llengua escrita, les característiques fonètiques desapareixen; és més difícil, moltes vegades impossible, saber d'on és qui ha escrit un text. A més, en el codi escrit de les llengües de les societats desenvolupades predomina l'ús d'un model estàndard (registre estàndard), que té uns efectes uniformitzadors.
Tot i això en moltes ocasions també és possible arribar a establir de quina àrea del domini lingüístic procedeix l'autor d'un text escrit. Respondre aquesta qüestió és un dels exercicis que val 0,5 punt del primer bloc.


Com cal contestar?

El registre estàndard de la llengua escrita no impedeix que s'utilitzen solucions lingüístiques que són pròpies d'una determinada àrea del domini; de fet, una característica dels registres estàndards és aquesta:  la possibilitat d'utilitzar diferents solucions per a una mateixa necessitat.

Ex. Aniré a ta casa a les sis. / No m'alce mai abans de les huit.
      Aniré a casa teva a les sis. / No em llevo mai abans de les vuit.

Les modalitats geogràfiques que tenen major presència en la llengua escrita són:
* el català central (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el balear (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el valencià (modalitat pròpia de la varietat occidental del català)

La modalitat que resulta més fàcil de distingir és la valenciana perquè posseeix moltes marques lingüístiques exclusives molt usades en la llengua escrita. Entre el català central i el balear és bastant més difícil trobar elements lingüístics que ens orienten en la distinció de l'un o de l'altre.

Podem pensar en un model de resposta com els següents:
Les marques lingüístiques del text són pròpies del .*../ Els elements lingüístics del text són propis del .*../ El text presenta elements que pertanyen al .*..

* valencià /modalitat valenciana de la llengua
* d'una varietat oriental / de la variació oriental / del català oriental

La resposta sempre haurà de quedar justificada, és a dir, indicareu dos o tres elements del text que comenteu que us hagen permés contestar.


Marques lingüístiques per a distingir la modalitat geogràfica d'un text

Els elements més útils són els morfosintàctics. Si a l'examen hem de respondre aquesta pregunta, la solució més fàcil i segura és la localització dels següents elements:
1. Possessius femenins de 1a, 2a o 3a persona del singular (i 3a del plural): meva-teva-seva (català oriental) / meua-teua-seua (valencià).
2. 1a persona singular del present d'indicatiu: canto (català central i nord-occidental)- cante (valencià central i sud) - cant (balear i alguerés).
3. Formes verbals en subjuntiu de les tres conjugacions: canti, tinguis (català oriental) / cante, tingues (valencià)
4. Combinació dels pronoms febles CI+CD de 3a persona: CI+CD el/la/els/les +hi (català oriental) / li'l, li la, li'ls, li les (valencià)
5. Article salat (per al balear): el, la, els, les (dialectes peninsulars) / es, sa, es, ses (balear)
6. Desinència verbal 1 p. plural: -em (dialectes peninsulars) / -am (dialecte balear)
7. Imperfet de subjuntiu: forma amb s -cantés, cantessis- (català central) / forma amb r - cantara, cantares (valencià) / cantàs, cantassis (balear).
8. Negació emfàtica amb pas (pròpia del català oriental): No ho sé pas (català oriental) / No ho sé (valencià).
6. Formes lèxiques específiques. Ací no pose exemples perquè les possibilitats són tan grans i canviants que no ens podem fiar només d'aquesta característica. Podeu trobar-ne exemples als vídeos que apareixen al final del bloc.

DIALECTOLOGIA: A PROPÒSIT DE MIQUEL MONTORO

A propòsit de Miquel Montoro i la seua recent adquirida fama us propose veure aquest vídeo per a reflexionar sobre les característiques dialectals del mallorquí.

VARIACIÓ GEOGRÀFICA: ELS DIALECTES

Una característica que forma part de la naturalesa de totes les llengües és la seua realització heterogènia, és a dir, que si n'estudiem qualsevol, observarem que sentim diverses maneres de pronunciar-la, paraules diferents per a referir-se al mateix objecte o al mateix fet, diverses maneres de construir una oració, modismes diferents, etc. Aquesta realitat proporciona una de les matèries d'estudi de la dialectologia: els dialectes diatòpics o geogràfics.
Les diferents pronúncies d'una mateixa llengua és, sens dubte, el tret més conegut popularment; de fet, moltes vegades podem saber la procedència d'una persona de manera bastant precisa tan sols escoltant la seua manera de parlar o el seu ús d'algunes expressions. Però, què passa quan escrivim? Evidentment, quan passem de la llengua parlada a la llengua escrita, les característiques fonètiques desapareixen; és més difícil, moltes vegades impossible, saber d'on és qui ha escrit un text. A més, en el codi escrit de les llengües de les societats desenvolupades predomina l'ús d'un model estàndard (registre estàndard), que té uns efectes uniformitzadors.
Tot i això en moltes ocasions també és possible arribar a establir de quina àrea del domini lingüístic procedeix l'autor d'un text escrit. Respondre aquesta qüestió és un dels exercicis que val 0,5 punt del primer bloc.


Com cal contestar?

El registre estàndard de la llengua escrita no impedeix que s'utilitzen solucions lingüístiques que són pròpies d'una determinada àrea del domini; de fet, una característica dels registres estàndards és aquesta: la possibilitat d'utilitzar diferents solucions per a una mateixa necessitat.

Ex. Aniré a ta casa a les sis. / No m'alce mai abans de les huit.
      Aniré a casa teva a les sis. / No em llevo mai abans de les vuit.

Les modalitats geogràfiques que tenen major presència en la llengua escrita són:
* el català central (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el balear (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el valencià (modalitat pròpia de la varietat occidental del català)

La modalitat que resulta més fàcil de distingir és la valenciana perquè posseeix moltes marques lingüístiques exclusives molt usades en la llengua escrita. Entre el català central i el balear és bastant més difícil trobar elements lingüístics que ens orienten en la distinció de l'un o de l'altre.

Podem pensar en un model de resposta com els següents:
Les marques lingüístiques del text són pròpies del .*../ Els elements lingüístics del text són propis del .*../ El text presenta elements que pertanyen al .*..

* valencià /modalitat valenciana de la llengua
* d'una varietat oriental / de la variació oriental / del català oriental

La resposta sempre haurà de quedar justificada, és a dir, indicareu dos o tres elements del text que comenteu que us hagen permés contestar.


Marques lingüístiques per a distingir la modalitat geogràfica d'un text

Els elements més útils són els morfosintàctics. Si a l'examen hem de respondre aquesta pregunta, la solució més fàcil i segura és la localització dels següents elements:
1. Possessius femenins de 1a, 2a o 3a persona del singular (i 3a del plural): meva-teva-seva (català oriental) / meua-teua-seua (valencià).
2. 1a persona singular del present d'indicatiu: canto (català central i nord-occidental)- cante (valencià central i sud) - cant (balear i alguerés).
3. Formes verbals en subjuntiu de les tres conjugacions: canti, tinguis (català oriental) / cante, tingues (valencià)
4. Combinació dels pronoms febles CI+CD de 3a persona: CI+CD el/la/els/les +hi (català oriental) / li'l, li la, li'ls, li les (valencià)
5. Article salat (per al balear): el, la, els, les (dialectes peninsulars) / es, sa, es, ses (balear)
6. Desinència verbal 1 p. plural: -em (dialectes peninsulars) / -am (dialecte balear)
7. Imperfet de subjuntiu: forma amb s -cantés, cantessis- (català central) / forma amb r - cantara, cantares (valencià) / cantàs, cantassis (balear).
8. Negació emfàtica amb pas (pròpia del català oriental): No ho sé pas (català oriental) / No ho sé (valencià).
6. Formes lèxiques específiques. Ací no pose exemples perquè les possibilitats són tan grans i canviants que no ens podem fiar només d'aquesta característica. Podeu trobar-ne exemples als vídeos que apareixen al final del bloc.

DIALECTOLOGIA

Una característica que forma part de la naturalesa de totes les llengües és la seua realització heterogènia, és a dir, que si n'estudiem qualsevol, observarem que sentim diverses maneres de pronunciar-la, paraules diferents per a referir-se al mateix objecte o al mateix fet, diverses maneres de construir una oració, modismes diferents, etc. Aquesta realitat proporciona una de les matèries d'estudi de la dialectologia: els dialectes diatòpics o geogràfics.
Les diferents pronúncies d'una mateixa llengua és, sens dubte, el tret més conegut popularment; de fet, moltes vegades podem saber la procedència d'una persona de manera bastant precisa tan sols escoltant la seua manera de parlar o el seu ús d'algunes expressions. Però, què passa quan escrivim? Evidentment, quan passem de la llengua parlada a la llengua escrita, les característiques fonètiques desapareixen; és més difícil, moltes vegades impossible, saber d'on és qui ha escrit un text. A més, en el codi escrit de les llengües de les societats desenvolupades predomina l'ús d'un model estàndard (registre estàndard), que té uns efectes uniformitzadors.
Tot i això en moltes ocasions també és possible arribar a establir de quina àrea del domini lingüístic procedeix l'autor d'un text escrit. Respondre aquesta qüestió és un dels exercicis que val 0,5 punt del primer bloc.


Com cal contestar?

El registre estàndard de la llengua escrita no impedeix que s'utilitzen solucions lingüístiques que són pròpies d'una determinada àrea del domini; de fet, una característica dels registres estàndards és aquesta: la possibilitat d'utilitzar diferents solucions per a una mateixa necessitat.

Ex. Aniré a ta casa a les sis. / No m'alce mai abans de les huit.
      Aniré a casa teva a les sis. / No em llevo mai abans de les vuit.

Les modalitats geogràfiques que tenen major presència en la llengua escrita són:
* el català central (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el balear (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el valencià (modalitat pròpia de la varietat occidental del català)

La modalitat que resulta més fàcil de distingir és la valenciana perquè posseeix moltes marques lingüístiques exclusives molt usades en la llengua escrita. Entre el català central i el balear és bastant més difícil trobar elements lingüístics que ens orienten en la distinció de l'un o de l'altre.

Podem pensar en un model de resposta com els següents:
Les marques lingüístiques del text són pròpies del .*../ Els elements lingüístics del text són propis del .*../ El text presenta elements que pertanyen al .*..

* valencià /modalitat valenciana de la llengua
* d'una varietat oriental / de la variació oriental / del català oriental

La resposta sempre haurà de quedar justificada, és a dir, indicareu dos o tres elements del text que comenteu que us hagen permés contestar.


Marques lingüístiques per a distingir la modalitat geogràfica d'un text

Els elements més útils són els morfosintàctics. Si a l'examen hem de respondre aquesta pregunta, la solució més fàcil i segura és la localització dels següents elements:
1. Possessius femenins de 1a, 2a o 3a persona del singular (i 3a del plural): meva-teva-seva (català oriental) / meua-teua-seua (valencià).
2. 1a persona singular del present d'indicatiu: canto (català central i nord-occidental)- cante (valencià central i sud) - cant (balear i alguerés).
3. Formes verbals en subjuntiu de les tres conjugacions: canti, tinguis (català oriental) / cante, tingues (valencià)
4. Combinació dels pronoms febles CI+CD de 3a persona: CI+CD el/la/els/les +hi (català oriental) / li'l, li la, li'ls, li les (valencià)
5. Article salat (per al balear): el, la, els, les (dialectes peninsulars) / es, sa, es, ses (balear)
6. Desinència verbal 1 p. plural: -em (dialectes peninsulars) / -am (dialecte balear)
7. Imperfet de subjuntiu: forma amb s -cantés, cantessis- (català central) / forma amb r - cantara, cantares (valencià) / cantàs, cantassis (balear).
8. Negació emfàtica amb pas (pròpia del català oriental): No ho sé pas (català oriental) / No ho sé (valencià).
6. Formes lèxiques específiques. Ací no pose exemples perquè les possibilitats són tan grans i canviants que no ens podem fiar només d'aquesta característica. Podeu trobar-ne exemples als vídeos que apareixen al final del bloc.

DIALECTOLOGIA

Una característica que forma part de la naturalesa de totes les llengües és la seua realització heterogènia, és a dir, que si n'estudiem qualsevol, observarem que sentim diverses maneres de pronunciar-la, paraules diferents per a referir-se al mateix objecte o al mateix fet, diverses maneres de construir una oració, modismes diferents, etc. Aquesta realitat proporciona una de les matèries d'estudi de la dialectologia: els dialectes diatòpics o geogràfics.
Les diferents pronúncies d'una mateixa llengua és, sens dubte, el tret més conegut popularment; de fet, moltes vegades podem saber la procedència d'una persona de manera bastant precisa tan sols escoltant la seua manera de parlar o el seu ús d'algunes expressions. Però, què passa quan escrivim? Evidentment, quan passem de la llengua parlada a la llengua escrita, les característiques fonètiques desapareixen; és més difícil, moltes vegades impossible, saber d'on és qui ha escrit un text. A més, en el codi escrit de les llengües de les societats desenvolupades predomina l'ús d'un model estàndard (registre estàndard), que té uns efectes uniformitzadors.
Tot i això en moltes ocasions també és possible arribar a establir de quina àrea del domini lingüístic procedeix l'autor d'un text escrit. Respondre aquesta qüestió és un dels exercicis que val 0,5 punt del primer bloc.


Com cal contestar?

El registre estàndard de la llengua escrita no impedeix que s'utilitzen solucions lingüístiques que són pròpies d'una determinada àrea del domini; de fet, una característica dels registres estàndards és aquesta: la possibilitat d'utilitzar diferents solucions per a una mateixa necessitat.

Ex. Aniré a ta casa a les sis. / No m'alce mai abans de les huit.
      Aniré a casa teva a les sis. / No em llevo mai abans de les vuit.

Les modalitats geogràfiques que tenen major presència en la llengua escrita són:
* el català central (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el balear (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el valencià (modalitat pròpia de la varietat occidental del català)

La modalitat que resulta més fàcil de distingir és la valenciana perquè posseeix moltes marques lingüístiques exclusives molt usades en la llengua escrita. Entre el català central i el balear és bastant més difícil trobar elements lingüístics que ens orienten en la distinció de l'un o de l'altre.

Podem pensar en un model de resposta com els següents:
Les marques lingüístiques del text són pròpies del .*../ Els elements lingüístics del text són propis del .*../ El text presenta elements que pertanyen al .*..

* valencià /modalitat valenciana de la llengua
* d'una varietat oriental / de la variació oriental / del català oriental

La resposta sempre haurà de quedar justificada, és a dir, indicareu dos o tres elements del text que comenteu que us hagen permés contestar.


Marques lingüístiques per a distingir la modalitat geogràfica d'un text

Els elements més útils són els morfosintàctics. Si a l'examen hem de respondre aquesta pregunta, la solució més fàcil i segura és la localització dels següents elements:
1. Possessius femenins de 1a, 2a o 3a persona del singular (i 3a del plural): meva-teva-seva (català oriental) / meua-teua-seua (valencià).
2. 1a persona singular del present d'indicatiu: canto (català central i nord-occidental)- cante (valencià central i sud) - cant (balear i alguerés).
3. Formes verbals en subjuntiu de les tres conjugacions: canti, tinguis (català oriental) / cante, tingues (valencià)
4. Combinació dels pronoms febles CI+CD de 3a persona: CI+CD el/la/els/les +hi (català oriental) / li'l, li la, li'ls, li les (valencià)
5. Article salat (per al balear): el, la, els, les (dialectes peninsulars) / es, sa, es, ses (balear)
6. Desinència verbal 1 p. plural: -em (dialectes peninsulars) / -am (dialecte balear)
7. Imperfet de subjuntiu: forma amb s -cantés, cantessis- (català central) / forma amb r - cantara, cantares (valencià) / cantàs, cantassis (balear).
8. Negació emfàtica amb pas (pròpia del català oriental): No ho sé pas (català oriental) / No ho sé (valencià).
6. Formes lèxiques específiques. Ací no pose exemples perquè les possibilitats són tan grans i canviants que no ens podem fiar només d'aquesta característica. Podeu trobar-ne exemples als vídeos que apareixen al final del bloc.

DIALECTOLOGIA

Una característica que forma part de la naturalesa de totes les llengües és la seua realització heterogènia, és a dir, que si n'estudiem qualsevol, observarem que sentim diverses maneres de pronunciar-la, paraules diferents per a referir-se al mateix objecte o al mateix fet, diverses maneres de construir una oració, modismes diferents, etc. Aquesta realitat proporciona una de les matèries d'estudi de la dialectologia: els dialectes diatòpics o geogràfics.
Les diferents pronúncies d'una mateixa llengua és, sens dubte, el tret més conegut popularment; de fet, moltes vegades podem saber la procedència d'una persona de manera bastant precisa tan sols escoltant la seua manera de parlar o el seu ús d'algunes expressions. Però, què passa quan escrivim? Evidentment, quan passem de la llengua parlada a la llengua escrita, les característiques fonètiques desapareixen; és més difícil, moltes vegades impossible, saber d'on és qui ha escrit un text. A més, en el codi escrit de les llengües de les societats desenvolupades predomina l'ús d'un model estàndard (registre estàndard), que té uns efectes uniformitzadors.
Tot i això en moltes ocasions també és possible arribar a establir de quina àrea del domini lingüístic procedeix l'autor d'un text escrit. Respondre aquesta qüestió és un dels exercicis que val 0,5 punt del primer bloc.


Com cal contestar?

El registre estàndard de la llengua escrita no impedeix que s'utilitzen solucions lingüístiques que són pròpies d'una determinada àrea del domini; de fet, una característica dels registres estàndards és aquesta: la possibilitat d'utilitzar diferents solucions per a una mateixa necessitat.

Ex. Aniré a ta casa a les sis. / No m'alce mai abans de les huit.
      Aniré a casa teva a les sis. / No em llevo mai abans de les vuit.

Les modalitats geogràfiques que tenen major presència en la llengua escrita són:
* el català central (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el balear (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el valencià (modalitat pròpia de la varietat occidental del català)

La modalitat que resulta més fàcil de distingir és la valenciana perquè posseeix moltes marques lingüístiques exclusives molt usades en la llengua escrita. Entre el català central i el balear és bastant més difícil trobar elements lingüístics que ens orienten en la distinció de l'un o de l'altre.

Podem pensar en un model de resposta com els següents:
Les marques lingüístiques del text són pròpies del .*../ Els elements lingüístics del text són propis del .*../ El text presenta elements que pertanyen al .*..

* valencià /modalitat valenciana de la llengua
* d'una varietat oriental / de la variació oriental / del català oriental

La resposta sempre haurà de quedar justificada, és a dir, indicareu dos o tres elements del text que comenteu que us hagen permés contestar.


Marques lingüístiques per a distingir la modalitat geogràfica d'un text

Els elements més útils són els morfosintàctics. Si a l'examen hem de respondre aquesta pregunta, la solució més fàcil i segura és la localització dels següents elements:
1. Possessius femenins de 1a, 2a o 3a persona del singular (i 3a del plural): meva-teva-seva (català oriental) / meua-teua-seua (valencià).
2. 1a persona singular del present d'indicatiu: canto (català central i nord-occidental)- cante (valencià central i sud) - cant (balear i alguerés).
3. Formes verbals en subjuntiu de les tres conjugacions: canti, tinguis (català oriental) / cante, tingues (valencià)
4. Combinació dels pronoms febles CI+CD de 3a persona: CI+CD el/la/els/les +hi (català oriental) / li'l, li la, li'ls, li les (valencià)
5. Article salat (per al balear): el, la, els, les (dialectes peninsulars) / es, sa, es, ses (balear)
6. Desinència verbal 1 p. plural: -em (dialectes peninsulars) / -am (dialecte balear)
7. Imperfet de subjuntiu: forma amb s -cantés, cantessis- (català central) / forma amb r - cantara, cantares (valencià) / cantàs, cantassis (balear).
8. Negació emfàtica amb pas (pròpia del català oriental): No ho sé pas (català oriental) / No ho sé (valencià).
6. Formes lèxiques específiques. Ací no pose exemples perquè les possibilitats són tan grans i canviants que no ens podem fiar només d'aquesta característica. Podeu trobar-ne exemples als vídeos que apareixen al final del bloc.

DIALECTOLOGIA: LA MODALITAT GEOGRÀFICA

Una característica que forma part de la naturalesa de totes les llengües és la seua realització heterogènia, és a dir, que si n'estudiem qualsevol, observarem que sentim diverses maneres de pronunciar-la, paraules diferents per a referir-se al mateix objecte o al mateix fet, diverses maneres de construir una oració, modismes diferents, etc. Aquesta realitat proporciona una de les matèries d'estudi de la dialectologia: els dialectes diatòpics o geogràfics.
Les diferents pronúncies d'una mateixa llengua és, sens dubte, el tret més conegut popularment; de fet, moltes vegades podem saber la procedència d'una persona de manera bastant precisa tan sols escoltant la seua manera de parlar o el seu ús d'algunes expressions. Però, què passa quan escrivim? Evidentment, quan passem de la llengua parlada a la llengua escrita, les característiques fonètiques desapareixen; és més difícil, moltes vegades impossible, saber d'on és qui ha escrit un text. A més, en el codi escrit de les llengües de les societats desenvolupades predomina l'ús d'un model estàndard (registre estàndard), que té uns efectes uniformitzadors.
Tot i això en moltes ocasions també és possible arribar a establir de quina àrea del domini lingüístic procedeix l'autor d'un text escrit. Respondre aquesta qüestió és un dels exercicis que val 0,5 punt del primer bloc.


Com cal contestar?

El registre estàndard de la llengua escrita no impedeix que s'utilitzen solucions lingüístiques que són pròpies d'una determinada àrea del domini; de fet, una característica dels registres estàndards és aquesta: la possibilitat d'utilitzar diferents solucions per a una mateixa necessitat.

Ex. Aniré a ta casa a les sis. / No m'alce mai abans de les huit.
      Aniré a casa teva a les sis. / No em llevo mai abans de les vuit.

Les modalitats geogràfiques que tenen major presència en la llengua escrita són:
* el català central (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el balear (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el valencià (modalitat pròpia de la varietat occidental del català)

La modalitat que resulta més fàcil de distingir és la valenciana perquè posseeix moltes marques lingüístiques exclusives molt usades en la llengua escrita. Entre el català central i el balear és bastant més difícil trobar elements lingüístics que ens orienten en la distinció de l'un o de l'altre.

Podem pensar en un model de resposta com els següents:
Les marques lingüístiques del text són pròpies del .*../ Els elements lingüístics del text són propis del .*../ El text presenta elements que pertanyen al .*..

* valencià /modalitat valenciana de la llengua
* d'una varietat oriental / de la variació oriental / del català oriental

La resposta sempre haurà de quedar justificada, és a dir, indicareu dos o tres elements del text que comenteu que us hagen permés contestar.


Marques lingüístiques per a distingir la modalitat geogràfica d'un text

Els elements més útils són els morfosintàctics. Si a l'examen hem de respondre aquesta pregunta, la solució més fàcil i segura és la localització dels següents elements:
1. Possessius femenins de 1a, 2a o 3a persona del singular (i 3a del plural).
2. 1a persona singular del present d'indicatiu.
3. Formes verbals en subjuntiu de les tres conjugacions.
4. Combinació dels pronoms febles CI+CD de 3a persona.
5. Article salat (per al balear).
6. Formes lèxiques específiques.

QUADRE COMPARATIU DE DIALECTOLOGIA

Ací us pose un enllaç on podreu consultar un quadre comparatiu de les característiques principals dels dos grans blocs dialectals: català oriental i català occidental. No cal que les sapigueu totes, encara que us aniria bé pegar-li una ullada i conéixer-les en general.