El nostre institut
dimarts, 27 de març del 2018
diumenge, 25 de març del 2018
FRASE DE LA SETMANA
"El que domina els altres és fort. El que es domina a si mateix és poderós".
Lao Tse
Lao Tse
VÍDEO: LA FELICITÀ DE ROBERTO BENIGNI
Que gran és Roberto Benigni i quantes lliçons de vida comunica des de la seua alegria. Quedeu-vos amb el seu consell i no us oblideu mai de cercar-la.
dilluns, 19 de març del 2018
PER QUÈ CONSERVAR LES LLENGÜES II: PERQUÈ LA DIVERSITAT ENS ENRIQUEIX
Fa un parell de setmanes vaig començar les reflexions sobre la diversitat lingüística i per què cal conservar les llengües. Aquestes reflexions tan interessants pertanyen al bloc https://linguodiversitat.wordpress.com, tal com ja vaig comentar. Hi ha moltes i diferents raons per defensar aquesta diversitat i aquesta setmana n'analitzarem una més.
PER QUÈ CONSERVAR LES LLENGÜES II: PERQUÈ LA DIVERSITAT ENS ENRIQUEIX
"La diversitat suposa l’existència de moltes possibilitats o més ben dit la realització d’alguns dels infinits camins que aquest capriciós univers ens brinda.
Si us dic que al món hi ha unes 6000 llengües pensareu que és molt agosarat fixar un número concret per donar una dada que ningú no coneix del cert. I tindreu tota la raó. Què compta com a llengua i què com a dialecte? Quantes llengües han desaparegut des que les comptàrem per darrera vegada? Coneixem totes les llengües que existeixen al planeta? Diem 6000 per dir alguna cosa, sols per fer-nos-en una idea, perquè necessitem una base per treballar.
Però ah! alerta! Dir 6000 i copsar 6000 són coses molt diferents. No sembla un nombre tan gran, ben mirat. Canviem les coses: digue’m totes les llengües que saps que existeixen. I llavors en parlem. Sí, ja has tingut temps? Què me’n dius? Jo sóc un apassionat de la diversitat lingüística i malgrat posar-hi totes les meves forces no vaig poder arribar a les 150. Sis-mil és un nombre deliciosament monstruós. Però vet-ho aquí que a sobre aquest nombre tan monstruós està monstruosament mal repartit: mentre que el 80% de la població parla només 83 llengües (i penseu que el català formaria part d’aquestes llengües “majoritàries”), hi ha unes 3500 llengües que es reparteixen el 0,2% de la població. Oi que veieu millor la diversitat i el perill, ara?
No seria més fàcil viure en un món amb poquetes llengües o fins i tot una de sola perquè tots ens poguéssim entendre?
Home, doncs probablement seria més fàcil. I també seria més fàcil tenir tots la mateixa alçada. I seria més fàcil la uniformitat. I seria més fàcil tenir una sola manera de pensar. I seria més fàcil que tots fossim iguals i tot fos igual a tot arreu. Així, no caldria adaptar-se als diferents indrets, no caldria inventar, ni descobrir ni aprendre. Tot seria més fàcil. Excepte viure, que és el que en definitiva venim a fer a aquest món tan difícil d’entendre. Perquè si sovint ens costa trobar-li sentit a tot plegat, el dia que no tinguem res per descobrir ni per aprendre, serà impossible de trobar.
I la diversitat, encara que no ens faci directament feliços (està clar que a mi sí, però no a tothom) és una base per a la felicitat. Perquè la diversitat és en definitiva l’expressió de les diferents formes que la bellesa pot adoptar, és el que fa que visquem en un món sempre diferent i que cada dia darrere de cada cantonada hi puguem descobrir quelcom que ens arrenqui un somriure. I la diversitat en les llengües, també. És una manera més d’expressar les diferències que fan que els humans siguem qui som: éssers tots únics i diferents amb un ampli ventall d’opcions, matisos i recursos per expressar-nos. Per expressar uns anhels i emocions profunds que, parlem la llengua que parlem, compartim. Aquesta és la meravella de ser humans. Estar units en la diversitat. Sentir el mateix i tenir un meravellós repertori de maneres per dir-ho, amplificant amb cada llengua l’esperit de la nostra espècie"
PER QUÈ CONSERVAR LES LLENGÜES II: PERQUÈ LA DIVERSITAT ENS ENRIQUEIX
"La diversitat suposa l’existència de moltes possibilitats o més ben dit la realització d’alguns dels infinits camins que aquest capriciós univers ens brinda.
Si us dic que al món hi ha unes 6000 llengües pensareu que és molt agosarat fixar un número concret per donar una dada que ningú no coneix del cert. I tindreu tota la raó. Què compta com a llengua i què com a dialecte? Quantes llengües han desaparegut des que les comptàrem per darrera vegada? Coneixem totes les llengües que existeixen al planeta? Diem 6000 per dir alguna cosa, sols per fer-nos-en una idea, perquè necessitem una base per treballar.
Però ah! alerta! Dir 6000 i copsar 6000 són coses molt diferents. No sembla un nombre tan gran, ben mirat. Canviem les coses: digue’m totes les llengües que saps que existeixen. I llavors en parlem. Sí, ja has tingut temps? Què me’n dius? Jo sóc un apassionat de la diversitat lingüística i malgrat posar-hi totes les meves forces no vaig poder arribar a les 150. Sis-mil és un nombre deliciosament monstruós. Però vet-ho aquí que a sobre aquest nombre tan monstruós està monstruosament mal repartit: mentre que el 80% de la població parla només 83 llengües (i penseu que el català formaria part d’aquestes llengües “majoritàries”), hi ha unes 3500 llengües que es reparteixen el 0,2% de la població. Oi que veieu millor la diversitat i el perill, ara?
No seria més fàcil viure en un món amb poquetes llengües o fins i tot una de sola perquè tots ens poguéssim entendre?
Home, doncs probablement seria més fàcil. I també seria més fàcil tenir tots la mateixa alçada. I seria més fàcil la uniformitat. I seria més fàcil tenir una sola manera de pensar. I seria més fàcil que tots fossim iguals i tot fos igual a tot arreu. Així, no caldria adaptar-se als diferents indrets, no caldria inventar, ni descobrir ni aprendre. Tot seria més fàcil. Excepte viure, que és el que en definitiva venim a fer a aquest món tan difícil d’entendre. Perquè si sovint ens costa trobar-li sentit a tot plegat, el dia que no tinguem res per descobrir ni per aprendre, serà impossible de trobar.
I la diversitat, encara que no ens faci directament feliços (està clar que a mi sí, però no a tothom) és una base per a la felicitat. Perquè la diversitat és en definitiva l’expressió de les diferents formes que la bellesa pot adoptar, és el que fa que visquem en un món sempre diferent i que cada dia darrere de cada cantonada hi puguem descobrir quelcom que ens arrenqui un somriure. I la diversitat en les llengües, també. És una manera més d’expressar les diferències que fan que els humans siguem qui som: éssers tots únics i diferents amb un ampli ventall d’opcions, matisos i recursos per expressar-nos. Per expressar uns anhels i emocions profunds que, parlem la llengua que parlem, compartim. Aquesta és la meravella de ser humans. Estar units en la diversitat. Sentir el mateix i tenir un meravellós repertori de maneres per dir-ho, amplificant amb cada llengua l’esperit de la nostra espècie"
LA DIXI
Un aspecte del comentari de text relacionat amb les veus del discurs
seria el de la dixi, que bàsicament és de tipus personal, espacial,
temporal i textual.
LA DIXI PERSONAL
Parlem de dixi personal quan algun element de l’enunciat remet a les persones de l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor. Les marques lingüístiques de dixi personal són de tres tipus: pronoms personals (forts i febles) de 1a i 2a persona, morfemes verbals de 1a i 2a persona, possessius de 1a i 2a persona. Només en certes situacions on una tercera persona es troba en el context i l’emissor l’assenyala, poden utilitzar-se aquests pronoms dícticament: Vull parlar amb ella (assenyalant una dona).
Els pronoms de 1a i 2a persona del plural, i en correspondència els morfemes verbals i els possessius, poden presentar diversos valors discursius. Nosaltres (ens, -nos, nostre...) es un terme polisèmic i ambigu. S’esquematitza així:
Nosaltres = jo + 0 : majestàtic (reis) o de modèstia (en textos tècnics)
jo+ tu (+ tu...): inclusiu ─l’emissor implica el receptor
jo + ell (+ ell...): exclusiu ─l’emissor no compta amb el receptor.
jo+ tu + ell (+ tu + ell...): global ─pot incloure el receptor i d’altres.
jo+ tota la comunitat : universal.
La dixi social: les marques que específicament indiquen la relació entre els interlocutors es denominen díctics socials. Quan la relació és de distància, es requereix l’ús de fórmules de tractament formal: vosté, vós. Però hi ha altres marques no pronominals com l’ús del nom i el cognom, la utilització de títols com ara senyor/a, doctor, excel·lentíssim i magnífic senyor rector, president/a, etc. Si la relació és de proximitat, s’utilitza el tractament de tu i un s’adreça al receptor pel nom directament, no pel cognom: Hola Pep, sóc la Marta, etc. Aquestes formes poden considerar-se elements díctics, atès que remeten a les persones de l’enunciació, però es consideren una dixi diferent de la persona pel fet que no assenyalen directament els interlocutors, sinó el tipus de relació que hi ha entre ells.
LA DIXI ESPACIAL
L’espai de l’enunciació és aquell que es determina des de la perspectiva dels interlocutors, és a dir, és el lloc on es produeix l’acte comunicatiu, i a partir del qual concebem la resta de llocs del discurs, per proximitat i per llunyania. Les marques díctiques d’espai són els demostratius espacials i els adverbis i locucions adverbials de lloc. Els demostratius espacials poden correspondre a tres classes gramaticals diferents: els determinants (aquest, aqueix, aquell, este, eixe, en aquesta ciutat, etc.), els pronoms neutres (açò, això, allò) i les proformes adverbials (ací, aquí, allí/allà).
LA DIXI TEMPORAL
El temps del discurs es pot considerar en tres moments: l’ara enunciatiu, l’abans d’ara i el després d’ara. Les marques que assenyalen aquesta temporalitat poden manifestar-se sota la forma d’adverbis temporals, sintagmes nominals amb demostratius o morfemes verbals. En el primer grup, incloem elements com avui, demà, ahir, ara, aquesta vesprada, dilluns, fa vuit dies, en un mes, enguany, l’any vinent... Els temps díctics són el present, el perfet i el futur d’indicatiu. No confonguem amb els elements anafòrics: el l'endemà, l’any següent...
LA DIXI TEXTUAL
És l’ús d’una forma díctica que remet a un element aparegut al text, la qual, en aquest sentit, s’utilitza com a anafòrica: «Van dir que cal invertir en processos de reciclatge. Això no és nou / Aquesta idea no és nova.» El pronom díctic això i el demostratiu aquesta seguit del nom general idea reprenen el contingut semàntic de la frase anterior i alhora indiquen proximitat en el text, el text és identificat com un lloc, d’ací la funció díctica –i no fòrica.
LA DIXI PERSONAL
Parlem de dixi personal quan algun element de l’enunciat remet a les persones de l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor. Les marques lingüístiques de dixi personal són de tres tipus: pronoms personals (forts i febles) de 1a i 2a persona, morfemes verbals de 1a i 2a persona, possessius de 1a i 2a persona. Només en certes situacions on una tercera persona es troba en el context i l’emissor l’assenyala, poden utilitzar-se aquests pronoms dícticament: Vull parlar amb ella (assenyalant una dona).
Els pronoms de 1a i 2a persona del plural, i en correspondència els morfemes verbals i els possessius, poden presentar diversos valors discursius. Nosaltres (ens, -nos, nostre...) es un terme polisèmic i ambigu. S’esquematitza així:
Nosaltres = jo + 0 : majestàtic (reis) o de modèstia (en textos tècnics)
jo+ tu (+ tu...): inclusiu ─l’emissor implica el receptor
jo + ell (+ ell...): exclusiu ─l’emissor no compta amb el receptor.
jo+ tu + ell (+ tu + ell...): global ─pot incloure el receptor i d’altres.
jo+ tota la comunitat : universal.
La dixi social: les marques que específicament indiquen la relació entre els interlocutors es denominen díctics socials. Quan la relació és de distància, es requereix l’ús de fórmules de tractament formal: vosté, vós. Però hi ha altres marques no pronominals com l’ús del nom i el cognom, la utilització de títols com ara senyor/a, doctor, excel·lentíssim i magnífic senyor rector, president/a, etc. Si la relació és de proximitat, s’utilitza el tractament de tu i un s’adreça al receptor pel nom directament, no pel cognom: Hola Pep, sóc la Marta, etc. Aquestes formes poden considerar-se elements díctics, atès que remeten a les persones de l’enunciació, però es consideren una dixi diferent de la persona pel fet que no assenyalen directament els interlocutors, sinó el tipus de relació que hi ha entre ells.
LA DIXI ESPACIAL
L’espai de l’enunciació és aquell que es determina des de la perspectiva dels interlocutors, és a dir, és el lloc on es produeix l’acte comunicatiu, i a partir del qual concebem la resta de llocs del discurs, per proximitat i per llunyania. Les marques díctiques d’espai són els demostratius espacials i els adverbis i locucions adverbials de lloc. Els demostratius espacials poden correspondre a tres classes gramaticals diferents: els determinants (aquest, aqueix, aquell, este, eixe, en aquesta ciutat, etc.), els pronoms neutres (açò, això, allò) i les proformes adverbials (ací, aquí, allí/allà).
LA DIXI TEMPORAL
El temps del discurs es pot considerar en tres moments: l’ara enunciatiu, l’abans d’ara i el després d’ara. Les marques que assenyalen aquesta temporalitat poden manifestar-se sota la forma d’adverbis temporals, sintagmes nominals amb demostratius o morfemes verbals. En el primer grup, incloem elements com avui, demà, ahir, ara, aquesta vesprada, dilluns, fa vuit dies, en un mes, enguany, l’any vinent... Els temps díctics són el present, el perfet i el futur d’indicatiu. No confonguem amb els elements anafòrics: el l'endemà, l’any següent...
LA DIXI TEXTUAL
És l’ús d’una forma díctica que remet a un element aparegut al text, la qual, en aquest sentit, s’utilitza com a anafòrica: «Van dir que cal invertir en processos de reciclatge. Això no és nou / Aquesta idea no és nova.» El pronom díctic això i el demostratiu aquesta seguit del nom general idea reprenen el contingut semàntic de la frase anterior i alhora indiquen proximitat en el text, el text és identificat com un lloc, d’ací la funció díctica –i no fòrica.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)