VARIACIÓ DIATÒPICA O DIALECTES

 heterogènia, és a dir, que si n'estudiem qualsevol, observarem que sentim diverses maneres de pronunciar-la, paraules diferents per a referir-se al mateix objecte o al mateix fet, diverses maneres de construir una oració, modismes diferents, etc. Aquesta realitat proporciona una de les matèries d'estudi de la dialectologia: els dialectes diatòpics o geogràfics.

Les diferents pronúncies d'una mateixa llengua és, sens dubte, el tret més conegut popularment; de fet, moltes vegades podem saber la procedència d'una persona de manera bastant precisa tan sols escoltant la seua manera de parlar o el seu ús d'algunes expressions. Però, què passa quan escrivim? Evidentment, quan passem de la llengua parlada a la llengua escrita, les característiques fonètiques desapareixen; és més difícil, moltes vegades impossible, saber d'on és qui ha escrit un text. A més, en el codi escrit de les llengües de les societats desenvolupades predomina l'ús d'un model estàndard (registre estàndard), que té uns efectes uniformitzadors.
Tot i això en moltes ocasions també és possible arribar a establir de quina àrea del domini lingüístic procedeix l'autor d'un text escrit. Respondre aquesta qüestió és un dels exercicis que val 0,5 punt del primer bloc.


Com cal contestar?

El registre estàndard de la llengua escrita no impedeix que s'utilitzen solucions lingüístiques que són pròpies d'una determinada àrea del domini; de fet, una característica dels registres estàndards és aquesta:  la possibilitat d'utilitzar diferents solucions per a una mateixa necessitat.

Ex. Aniré a ta casa a les sis. / No m'alce mai abans de les huit.
      Aniré a casa teva a les sis. / No em llevo mai abans de les vuit.

Les modalitats geogràfiques que tenen major presència en la llengua escrita són:
* el català central (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el balear (modalitat pròpia de la varietat oriental del català)
* el valencià (modalitat pròpia de la varietat occidental del català)

La modalitat que resulta més fàcil de distingir és la valenciana perquè posseeix moltes marques lingüístiques exclusives molt usades en la llengua escrita. Entre el català central i el balear és bastant més difícil trobar elements lingüístics que ens orienten en la distinció de l'un o de l'altre.

Podem pensar en un model de resposta com els següents:
Les marques lingüístiques del text són pròpies del .*../ Els elements lingüístics del text són propis del .*../ El text presenta elements que pertanyen al .*..

* valencià /modalitat valenciana de la llengua
* d'una varietat oriental / de la variació oriental / del català oriental

La resposta sempre haurà de quedar justificada, és a dir, indicareu dos o tres elements del text que comenteu que us hagen permés contestar.


Marques lingüístiques per a distingir la modalitat geogràfica d'un text

Els elements més útils són els morfosintàctics. Si a l'examen hem de respondre aquesta pregunta, la solució més fàcil i segura és la localització dels següents elements:
1. Possessius femenins de 1a, 2a o 3a persona del singular (i 3a del plural): meva-teva-seva (català oriental) / meua-teua-seua (valencià).
2. 1a persona singular del present d'indicatiu: canto (català central i nord-occidental)- cante (valencià central i sud) - cant (balear i alguerés).
3. Formes verbals en subjuntiu de les tres conjugacions: canti, tinguis (català oriental) / cante, tingues (valencià)
4. Combinació dels pronoms febles CI+CD de 3a persona: CI+CD el/la/els/les +hi (català oriental) / li'l, li la, li'ls, li les (valencià)
5. Article salat (per al balear): el, la, els, les (dialectes peninsulars) / es, sa, es, ses (balear)
6. Desinència verbal 1 p. plural: -em (dialectes peninsulars) / -am (dialecte balear)
7. Imperfet de subjuntiu: forma amb s -cantés, cantessis- (català central) / forma amb r - cantara, cantares (valencià) / cantàs, cantassis (balear).
8. Negació emfàtica amb pas (pròpia del català oriental): No ho sé pas (català oriental) / No ho sé (valencià).
6. Formes lèxiques específiques. Ací no pose exemples perquè les possibilitats són tan grans i canviants que no ens podem fiar només d'aquesta característica. Podeu trobar-ne exemples als vídeos que apareixen al final del bloc.

COM FER UN BON RESUM

 Recomanacions per a fer un bon resum.

Consells importants:

- Cal cenyir-se a la informació que hi ha en el text original: es tracta de reproduir aquesta informació, però amb menys paraules; no s'han de fer interpretacions personals sobre el contingut del text.

- Hi ha d'haver totes les idees principals del text original, interpretades correctament respectan l'ordre en el qual apareixen.

- Cal articular i connectar les idees amb mots de lligam (marcadors textuals, connectors) i amb la puntuació adient: el producte final ha de ser un resum, no un esquema. 

- Heu de demostrar capacitat de síntesi; és a dir, respectar al màxim el nombre de paraules demanat per al resum.

- No s'ha d'afegir al resum comentaris o indicacions del tipus: "El text/l’autor/a diu .../ens parla de ... /conclou dient que ... ", ja que aquestes estructures donen lloc a un distanciament del text original.

L'ESTRUCTURA TEXTUAL: ORGANITZACIÓ INTERNA DELS TEXTOS

 PARTS BÀSIQUES DEL TEXT: Podem deduir que hi ha múltilpes maneres d’organitzar un text. Tot i així, parlarem de cinc tipus d’estructures textuals segons la seua forma:

1. expositiva o explicativa
2. argumentativa
3. narrativa
4. descriptiva
5. conversacional

 1) Els textos expositius o explicatius (llibres de text, enciclopèdies, diccionaris, etc.) pretenen mostrar de manera objectiva una informació per fer-la comprendre, definir-la. Solen estructurar-se en tres parts:
• Introducció
• Desenvolupament o cos expositiu
• Conclusió

 2) Els textos argumentatius (article d’opinió, columna periodística, editorial d’un diari, cartes al director, etc.) pretenen convéncer o persuadir mitjançant una sèrie de raonaments o arguments. Hi trobem les parts següents:
• Introducció, on es presenta el tema i es capta l’interés del receptor.
• Cos argumentatiu, on es troba la major part dels arguments i contraarguments.
• Conclusió, on s’hi resumeix tot el que s’ha dit i es troba o es reforça la tesi.

Els textos argumentatius `poden seguir diversos esquemes:
• Estructura inductiva (o sintètica): on els raonaments van del general al particular. S’exposen uns fets que condueixen a una conclusió.
• Estructura deductiva (o analitzant): on els raonaments van del particular al general. S’exposa una idea general (tesi) i en deduïm una sèrie de conseqüències.
• Estructura circular (o enquadrada): on es formula la tesi, s’exposen els casos particulars que confirmen la tesi, que es torna a enunciar al final amb possibles matisacions.
Només trobarem tesi en els textos de caràcter argumentatiu.

 3) Els textos narratius (novel.la, conte, còmic, etc.) conten una sèrie de successos, reals o imaginaris, protagonitzats per personatges en un temps i espai determinats. S’explica una història amb una intenció comunicativa: entretenir, informar, argumentar, etc. Poden estructurar-se en les parts següents:
• Situació inicial, introducció o plantejament.
• Desenvolupament de l’acció o nus
• Desenllaç

4) Els textos descriptius (ordenació en l’espai d’un objecte, descripció d’accions, personatges, escenaris…) expliquen les característiques d’alguna cosa o d’alguna persona. És per això, que no apareix com a seqüència dominant, sinó subordinada, inserida en els textos narratius, expositius o argumentatius.

5) Els textos conversacionals (entrevistes, debats, tertúlies,conversa cara a cara, enquestes, diàlegs novel.lístics, etc.) es caracteritzen per la interacció entre dos o més interlocutors, que construeixen el discurs.