El nostre institut
dimarts, 27 de març del 2018
diumenge, 25 de març del 2018
FRASE DE LA SETMANA
"El que domina els altres és fort. El que es domina a si mateix és poderós".
Lao Tse
Lao Tse
VÍDEO: LA FELICITÀ DE ROBERTO BENIGNI
Que gran és Roberto Benigni i quantes lliçons de vida comunica des de la seua alegria. Quedeu-vos amb el seu consell i no us oblideu mai de cercar-la.
dilluns, 19 de març del 2018
PER QUÈ CONSERVAR LES LLENGÜES II: PERQUÈ LA DIVERSITAT ENS ENRIQUEIX
Fa un parell de setmanes vaig començar les reflexions sobre la diversitat lingüística i per què cal conservar les llengües. Aquestes reflexions tan interessants pertanyen al bloc https://linguodiversitat.wordpress.com, tal com ja vaig comentar. Hi ha moltes i diferents raons per defensar aquesta diversitat i aquesta setmana n'analitzarem una més.
PER QUÈ CONSERVAR LES LLENGÜES II: PERQUÈ LA DIVERSITAT ENS ENRIQUEIX
"La diversitat suposa l’existència de moltes possibilitats o més ben dit la realització d’alguns dels infinits camins que aquest capriciós univers ens brinda.
Si us dic que al món hi ha unes 6000 llengües pensareu que és molt agosarat fixar un número concret per donar una dada que ningú no coneix del cert. I tindreu tota la raó. Què compta com a llengua i què com a dialecte? Quantes llengües han desaparegut des que les comptàrem per darrera vegada? Coneixem totes les llengües que existeixen al planeta? Diem 6000 per dir alguna cosa, sols per fer-nos-en una idea, perquè necessitem una base per treballar.
Però ah! alerta! Dir 6000 i copsar 6000 són coses molt diferents. No sembla un nombre tan gran, ben mirat. Canviem les coses: digue’m totes les llengües que saps que existeixen. I llavors en parlem. Sí, ja has tingut temps? Què me’n dius? Jo sóc un apassionat de la diversitat lingüística i malgrat posar-hi totes les meves forces no vaig poder arribar a les 150. Sis-mil és un nombre deliciosament monstruós. Però vet-ho aquí que a sobre aquest nombre tan monstruós està monstruosament mal repartit: mentre que el 80% de la població parla només 83 llengües (i penseu que el català formaria part d’aquestes llengües “majoritàries”), hi ha unes 3500 llengües que es reparteixen el 0,2% de la població. Oi que veieu millor la diversitat i el perill, ara?
No seria més fàcil viure en un món amb poquetes llengües o fins i tot una de sola perquè tots ens poguéssim entendre?
Home, doncs probablement seria més fàcil. I també seria més fàcil tenir tots la mateixa alçada. I seria més fàcil la uniformitat. I seria més fàcil tenir una sola manera de pensar. I seria més fàcil que tots fossim iguals i tot fos igual a tot arreu. Així, no caldria adaptar-se als diferents indrets, no caldria inventar, ni descobrir ni aprendre. Tot seria més fàcil. Excepte viure, que és el que en definitiva venim a fer a aquest món tan difícil d’entendre. Perquè si sovint ens costa trobar-li sentit a tot plegat, el dia que no tinguem res per descobrir ni per aprendre, serà impossible de trobar.
I la diversitat, encara que no ens faci directament feliços (està clar que a mi sí, però no a tothom) és una base per a la felicitat. Perquè la diversitat és en definitiva l’expressió de les diferents formes que la bellesa pot adoptar, és el que fa que visquem en un món sempre diferent i que cada dia darrere de cada cantonada hi puguem descobrir quelcom que ens arrenqui un somriure. I la diversitat en les llengües, també. És una manera més d’expressar les diferències que fan que els humans siguem qui som: éssers tots únics i diferents amb un ampli ventall d’opcions, matisos i recursos per expressar-nos. Per expressar uns anhels i emocions profunds que, parlem la llengua que parlem, compartim. Aquesta és la meravella de ser humans. Estar units en la diversitat. Sentir el mateix i tenir un meravellós repertori de maneres per dir-ho, amplificant amb cada llengua l’esperit de la nostra espècie"
PER QUÈ CONSERVAR LES LLENGÜES II: PERQUÈ LA DIVERSITAT ENS ENRIQUEIX
"La diversitat suposa l’existència de moltes possibilitats o més ben dit la realització d’alguns dels infinits camins que aquest capriciós univers ens brinda.
Si us dic que al món hi ha unes 6000 llengües pensareu que és molt agosarat fixar un número concret per donar una dada que ningú no coneix del cert. I tindreu tota la raó. Què compta com a llengua i què com a dialecte? Quantes llengües han desaparegut des que les comptàrem per darrera vegada? Coneixem totes les llengües que existeixen al planeta? Diem 6000 per dir alguna cosa, sols per fer-nos-en una idea, perquè necessitem una base per treballar.
Però ah! alerta! Dir 6000 i copsar 6000 són coses molt diferents. No sembla un nombre tan gran, ben mirat. Canviem les coses: digue’m totes les llengües que saps que existeixen. I llavors en parlem. Sí, ja has tingut temps? Què me’n dius? Jo sóc un apassionat de la diversitat lingüística i malgrat posar-hi totes les meves forces no vaig poder arribar a les 150. Sis-mil és un nombre deliciosament monstruós. Però vet-ho aquí que a sobre aquest nombre tan monstruós està monstruosament mal repartit: mentre que el 80% de la població parla només 83 llengües (i penseu que el català formaria part d’aquestes llengües “majoritàries”), hi ha unes 3500 llengües que es reparteixen el 0,2% de la població. Oi que veieu millor la diversitat i el perill, ara?
No seria més fàcil viure en un món amb poquetes llengües o fins i tot una de sola perquè tots ens poguéssim entendre?
Home, doncs probablement seria més fàcil. I també seria més fàcil tenir tots la mateixa alçada. I seria més fàcil la uniformitat. I seria més fàcil tenir una sola manera de pensar. I seria més fàcil que tots fossim iguals i tot fos igual a tot arreu. Així, no caldria adaptar-se als diferents indrets, no caldria inventar, ni descobrir ni aprendre. Tot seria més fàcil. Excepte viure, que és el que en definitiva venim a fer a aquest món tan difícil d’entendre. Perquè si sovint ens costa trobar-li sentit a tot plegat, el dia que no tinguem res per descobrir ni per aprendre, serà impossible de trobar.
I la diversitat, encara que no ens faci directament feliços (està clar que a mi sí, però no a tothom) és una base per a la felicitat. Perquè la diversitat és en definitiva l’expressió de les diferents formes que la bellesa pot adoptar, és el que fa que visquem en un món sempre diferent i que cada dia darrere de cada cantonada hi puguem descobrir quelcom que ens arrenqui un somriure. I la diversitat en les llengües, també. És una manera més d’expressar les diferències que fan que els humans siguem qui som: éssers tots únics i diferents amb un ampli ventall d’opcions, matisos i recursos per expressar-nos. Per expressar uns anhels i emocions profunds que, parlem la llengua que parlem, compartim. Aquesta és la meravella de ser humans. Estar units en la diversitat. Sentir el mateix i tenir un meravellós repertori de maneres per dir-ho, amplificant amb cada llengua l’esperit de la nostra espècie"
LA DIXI
Un aspecte del comentari de text relacionat amb les veus del discurs
seria el de la dixi, que bàsicament és de tipus personal, espacial,
temporal i textual.
LA DIXI PERSONAL
Parlem de dixi personal quan algun element de l’enunciat remet a les persones de l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor. Les marques lingüístiques de dixi personal són de tres tipus: pronoms personals (forts i febles) de 1a i 2a persona, morfemes verbals de 1a i 2a persona, possessius de 1a i 2a persona. Només en certes situacions on una tercera persona es troba en el context i l’emissor l’assenyala, poden utilitzar-se aquests pronoms dícticament: Vull parlar amb ella (assenyalant una dona).
Els pronoms de 1a i 2a persona del plural, i en correspondència els morfemes verbals i els possessius, poden presentar diversos valors discursius. Nosaltres (ens, -nos, nostre...) es un terme polisèmic i ambigu. S’esquematitza així:
Nosaltres = jo + 0 : majestàtic (reis) o de modèstia (en textos tècnics)
jo+ tu (+ tu...): inclusiu ─l’emissor implica el receptor
jo + ell (+ ell...): exclusiu ─l’emissor no compta amb el receptor.
jo+ tu + ell (+ tu + ell...): global ─pot incloure el receptor i d’altres.
jo+ tota la comunitat : universal.
La dixi social: les marques que específicament indiquen la relació entre els interlocutors es denominen díctics socials. Quan la relació és de distància, es requereix l’ús de fórmules de tractament formal: vosté, vós. Però hi ha altres marques no pronominals com l’ús del nom i el cognom, la utilització de títols com ara senyor/a, doctor, excel·lentíssim i magnífic senyor rector, president/a, etc. Si la relació és de proximitat, s’utilitza el tractament de tu i un s’adreça al receptor pel nom directament, no pel cognom: Hola Pep, sóc la Marta, etc. Aquestes formes poden considerar-se elements díctics, atès que remeten a les persones de l’enunciació, però es consideren una dixi diferent de la persona pel fet que no assenyalen directament els interlocutors, sinó el tipus de relació que hi ha entre ells.
LA DIXI ESPACIAL
L’espai de l’enunciació és aquell que es determina des de la perspectiva dels interlocutors, és a dir, és el lloc on es produeix l’acte comunicatiu, i a partir del qual concebem la resta de llocs del discurs, per proximitat i per llunyania. Les marques díctiques d’espai són els demostratius espacials i els adverbis i locucions adverbials de lloc. Els demostratius espacials poden correspondre a tres classes gramaticals diferents: els determinants (aquest, aqueix, aquell, este, eixe, en aquesta ciutat, etc.), els pronoms neutres (açò, això, allò) i les proformes adverbials (ací, aquí, allí/allà).
LA DIXI TEMPORAL
El temps del discurs es pot considerar en tres moments: l’ara enunciatiu, l’abans d’ara i el després d’ara. Les marques que assenyalen aquesta temporalitat poden manifestar-se sota la forma d’adverbis temporals, sintagmes nominals amb demostratius o morfemes verbals. En el primer grup, incloem elements com avui, demà, ahir, ara, aquesta vesprada, dilluns, fa vuit dies, en un mes, enguany, l’any vinent... Els temps díctics són el present, el perfet i el futur d’indicatiu. No confonguem amb els elements anafòrics: el l'endemà, l’any següent...
LA DIXI TEXTUAL
És l’ús d’una forma díctica que remet a un element aparegut al text, la qual, en aquest sentit, s’utilitza com a anafòrica: «Van dir que cal invertir en processos de reciclatge. Això no és nou / Aquesta idea no és nova.» El pronom díctic això i el demostratiu aquesta seguit del nom general idea reprenen el contingut semàntic de la frase anterior i alhora indiquen proximitat en el text, el text és identificat com un lloc, d’ací la funció díctica –i no fòrica.
LA DIXI PERSONAL
Parlem de dixi personal quan algun element de l’enunciat remet a les persones de l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor. Les marques lingüístiques de dixi personal són de tres tipus: pronoms personals (forts i febles) de 1a i 2a persona, morfemes verbals de 1a i 2a persona, possessius de 1a i 2a persona. Només en certes situacions on una tercera persona es troba en el context i l’emissor l’assenyala, poden utilitzar-se aquests pronoms dícticament: Vull parlar amb ella (assenyalant una dona).
Els pronoms de 1a i 2a persona del plural, i en correspondència els morfemes verbals i els possessius, poden presentar diversos valors discursius. Nosaltres (ens, -nos, nostre...) es un terme polisèmic i ambigu. S’esquematitza així:
Nosaltres = jo + 0 : majestàtic (reis) o de modèstia (en textos tècnics)
jo+ tu (+ tu...): inclusiu ─l’emissor implica el receptor
jo + ell (+ ell...): exclusiu ─l’emissor no compta amb el receptor.
jo+ tu + ell (+ tu + ell...): global ─pot incloure el receptor i d’altres.
jo+ tota la comunitat : universal.
La dixi social: les marques que específicament indiquen la relació entre els interlocutors es denominen díctics socials. Quan la relació és de distància, es requereix l’ús de fórmules de tractament formal: vosté, vós. Però hi ha altres marques no pronominals com l’ús del nom i el cognom, la utilització de títols com ara senyor/a, doctor, excel·lentíssim i magnífic senyor rector, president/a, etc. Si la relació és de proximitat, s’utilitza el tractament de tu i un s’adreça al receptor pel nom directament, no pel cognom: Hola Pep, sóc la Marta, etc. Aquestes formes poden considerar-se elements díctics, atès que remeten a les persones de l’enunciació, però es consideren una dixi diferent de la persona pel fet que no assenyalen directament els interlocutors, sinó el tipus de relació que hi ha entre ells.
LA DIXI ESPACIAL
L’espai de l’enunciació és aquell que es determina des de la perspectiva dels interlocutors, és a dir, és el lloc on es produeix l’acte comunicatiu, i a partir del qual concebem la resta de llocs del discurs, per proximitat i per llunyania. Les marques díctiques d’espai són els demostratius espacials i els adverbis i locucions adverbials de lloc. Els demostratius espacials poden correspondre a tres classes gramaticals diferents: els determinants (aquest, aqueix, aquell, este, eixe, en aquesta ciutat, etc.), els pronoms neutres (açò, això, allò) i les proformes adverbials (ací, aquí, allí/allà).
LA DIXI TEMPORAL
El temps del discurs es pot considerar en tres moments: l’ara enunciatiu, l’abans d’ara i el després d’ara. Les marques que assenyalen aquesta temporalitat poden manifestar-se sota la forma d’adverbis temporals, sintagmes nominals amb demostratius o morfemes verbals. En el primer grup, incloem elements com avui, demà, ahir, ara, aquesta vesprada, dilluns, fa vuit dies, en un mes, enguany, l’any vinent... Els temps díctics són el present, el perfet i el futur d’indicatiu. No confonguem amb els elements anafòrics: el l'endemà, l’any següent...
LA DIXI TEXTUAL
És l’ús d’una forma díctica que remet a un element aparegut al text, la qual, en aquest sentit, s’utilitza com a anafòrica: «Van dir que cal invertir en processos de reciclatge. Això no és nou / Aquesta idea no és nova.» El pronom díctic això i el demostratiu aquesta seguit del nom general idea reprenen el contingut semàntic de la frase anterior i alhora indiquen proximitat en el text, el text és identificat com un lloc, d’ací la funció díctica –i no fòrica.
FRASE DE LA SETMANA
"La vida és un procés de modificació, una combinació d'estats que hem de passar. Quan la gent no canvia d'estat i s'hi queda, és una espècie de mort".
Anais Nin
Anais Nin
LECTURA 3A AVALUACIÓ
En la 3a avaluació la lectura correspondrà al gènere teatral i llegirem l'obra "El crèdit", del dramaturg Jordi Galceran i Ferrer, en l'edició del grup 62.
La sinopsi de l'obra seria la següent: l'Antoni es dirigeix a una entitat bancària per demanar un crèdit personal, però quan el director de la oficina veu que no pot oferir cap tipus de garantia ni d'aval per tornar-lo, decideix denegar-l'hi. Davant d'aquesta negativa, l'Antoni no es conforma i fa una proposta molt desconcertant al director. El crèdit és, en paraules de Sergi Belbel, «una gran comèdia sobre l'economia, la crisi, la desesperació, la fragilitat de les vides humanes i, també, encara que no ho sembli a primera vista, sobre les estranyes i insondables relacions de parella».
La sinopsi de l'obra seria la següent: l'Antoni es dirigeix a una entitat bancària per demanar un crèdit personal, però quan el director de la oficina veu que no pot oferir cap tipus de garantia ni d'aval per tornar-lo, decideix denegar-l'hi. Davant d'aquesta negativa, l'Antoni no es conforma i fa una proposta molt desconcertant al director. El crèdit és, en paraules de Sergi Belbel, «una gran comèdia sobre l'economia, la crisi, la desesperació, la fragilitat de les vides humanes i, també, encara que no ho sembli a primera vista, sobre les estranyes i insondables relacions de parella».
diumenge, 11 de març del 2018
dimarts, 6 de març del 2018
FRASE DE LA SETMANA
En la setmana que celebrem el Dia Internacional de la Dona i ens preparem per fer sentir les nostres veus des de tots els racons del món una frase d'una precursora i lluitadora per la llibertat, l'abolicionista Frances Wright:
"La igualtat és l'ànima de la llibertat, de fet no hi ha llibertat sense igualtat".
"La igualtat és l'ànima de la llibertat, de fet no hi ha llibertat sense igualtat".
diumenge, 4 de març del 2018
LA IMPERSONALITZACIÓ
La informació que apareix en aquesta entrada sobre la impersonalització prové del manual Text i Gramàtica: teoria i pràctica de la competència discursiva,
les autores del qual són Maria Conca, Adela Costa, M.Josep Cuenca i
Gemma Lluch, que va ser publicat l'any 1998 a l'editorial Teide. Es tracta d'un manual molt útil per ampliar i practicar les
nocions per al comentari que es tracten a classe.
Hi ha molts textos en els quals no apareixen les marques díctiques de persona ─la presència dels interlocutors─ . Això ocorre quan l’emissor decideix no mostrar-se a través dels enunciats i tampoc no implica el receptor en el seu discurs. En aquest cas l’emissor es distancia d'allò que diu i respecte a qui ho diu. Llavors parlem de discurs «objectiu», que es caracteritza per abundància d’estructures impersonals. Els exemples més significatius de textos impersonals els trobem en textos de caràcter científic, especialitzat i divulgatiu. Les fórmules lingüístiques anomenades fórmules d’impersonalització són principalment les següents:
Les construccions impersonals reflexes, oracions amb un subjecte genèric, que contenen el pronom es com a marca de subjecte indeterminat i apareixen sempre en 3a persona del singular: «Es parla constantment de la mala qualitat de la sanitat pública»
Construccions de subjecte indeterminat corresponent a hom, o amb sintagmes nominals de caràcter genèric com ara la gent, tothom, algú: «Algú podrà dir que les dones són inferiors.»
Construccions esdevenimentals, que descriuen successos i no accions realitzades per algun subjecte en concret. Tenen els predicats amb haver-hi, caldre, fer falta: «Hi va haver molta gent en el concert.»
Construccions amb el verb semblar / parèixer: «Sembla que acabaran demà.»
Interpretació impersonal d’un verb conjugat mitjançant la 3a del plural, la 1a del plural o la 2a del singular o plural: «Truquen per telèfon». «M’han enviat els documents». «En anglés no hi ha variació de gènere». «Quan parles d'aquests coses, t'adones de la ignorància que hi ha respecte al tema». El caràcter indeterminat pot donar-se per ignorància de l’emissor, per indiferència, perquè se’l vol ocultar intencionadament o perquè es vol fer referència a un agent global.
Algunes construccions d’infinitiu el subjecte semàntic del qual s’interpreta com a genèric: «Parlar tots alhora fa més confusa la discussió».
Les oracions passives produeixen un efecte paral·lel al de les impersonals: el fet de destacar l’objecte de l’acció verbal fa que es deixe en segon lloc o fins i tot s’obvie el subjecte lògic (l’agent). Aquesta equivalència es veu clara si comprovem la relació entre les oracions passives i la impersonal següents:
La seua simpatia va ser molt apreciada (pels presents). O. Passiva.
La seua simpatia es va apreciar molt. O. Passiva reflexa.
Es va apreciar molt la seua simpatia. O. Impersonal
Hi ha molts textos en els quals no apareixen les marques díctiques de persona ─la presència dels interlocutors─ . Això ocorre quan l’emissor decideix no mostrar-se a través dels enunciats i tampoc no implica el receptor en el seu discurs. En aquest cas l’emissor es distancia d'allò que diu i respecte a qui ho diu. Llavors parlem de discurs «objectiu», que es caracteritza per abundància d’estructures impersonals. Els exemples més significatius de textos impersonals els trobem en textos de caràcter científic, especialitzat i divulgatiu. Les fórmules lingüístiques anomenades fórmules d’impersonalització són principalment les següents:
Les construccions impersonals reflexes, oracions amb un subjecte genèric, que contenen el pronom es com a marca de subjecte indeterminat i apareixen sempre en 3a persona del singular: «Es parla constantment de la mala qualitat de la sanitat pública»
Construccions de subjecte indeterminat corresponent a hom, o amb sintagmes nominals de caràcter genèric com ara la gent, tothom, algú: «Algú podrà dir que les dones són inferiors.»
Construccions esdevenimentals, que descriuen successos i no accions realitzades per algun subjecte en concret. Tenen els predicats amb haver-hi, caldre, fer falta: «Hi va haver molta gent en el concert.»
Construccions amb el verb semblar / parèixer: «Sembla que acabaran demà.»
Interpretació impersonal d’un verb conjugat mitjançant la 3a del plural, la 1a del plural o la 2a del singular o plural: «Truquen per telèfon». «M’han enviat els documents». «En anglés no hi ha variació de gènere». «Quan parles d'aquests coses, t'adones de la ignorància que hi ha respecte al tema». El caràcter indeterminat pot donar-se per ignorància de l’emissor, per indiferència, perquè se’l vol ocultar intencionadament o perquè es vol fer referència a un agent global.
Algunes construccions d’infinitiu el subjecte semàntic del qual s’interpreta com a genèric: «Parlar tots alhora fa més confusa la discussió».
Les oracions passives produeixen un efecte paral·lel al de les impersonals: el fet de destacar l’objecte de l’acció verbal fa que es deixe en segon lloc o fins i tot s’obvie el subjecte lògic (l’agent). Aquesta equivalència es veu clara si comprovem la relació entre les oracions passives i la impersonal següents:
La seua simpatia va ser molt apreciada (pels presents). O. Passiva.
La seua simpatia es va apreciar molt. O. Passiva reflexa.
Es va apreciar molt la seua simpatia. O. Impersonal
dijous, 1 de març del 2018
REFLEXIONS AL VOLTANT DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA
Durant aquest trimestre ens hem estat dedicant a fons a la Sociolingüístca i hem anant aprenent a desfer-nos de prejudicis i estimar les llengües per això que realment són: eines sofisticadíssimes de comunicació entre els humans.
Un dels prejudicis més extesos és aquell que es planteja per què hem de conservar llengües que tenen poquíssims parlants o que estan tan allunyades de nosaltres que ens sembla que la seua vida o mort no ens afecta. Però la supervivència de la diversistat lingüística ens hauria de preocupar tant com la riquesa de la biodiversitat del planeta i al llarg d'algunes entrades aniré compartint amb vosaltres alguns dels motius que podem tenir per conservar el patrimoni lingüístic de la humanitat. Els motius no es donaran per ordre d'importància, sinó conforme vagen sorgint. Aquesta vegada el motiu és estètic:
1. PERQUÈ LES LLENGÜES SÓN POESIA
Aquesta afirmació es basa en el vessant estètic de les llengües.
"Una llengua té moltes funcions, i encara que hi ha qui la simplifica dient que senzillament serveix per a l’intercanvi d’informació, no podem oblidar que també usem la llengua amb finalitats artístiques: per escriure poemes, versos o obres de teatre. Moltes d’aquestes “creacions lingüístiques” depenen en gran mesura de les característiques de la llengua. D’aquelles paraules tan precises i intraduïbles que té tota llengua, dels sons que, combinats, produeixen efectes bells o simplements divertits, o d’aquelles paraules que, combinant-les com cal, ens arriben ben endins.
Penseu ara en la literatura, en la poesia, en les cançons. No us sembla evident que una part de la seva força, de la seva bellesa, de la seva veritat, rau en la forma, en els girs, en els sons i les síl·labes? No heu tingut mai la sensació que una cosa, dita de manera especial, és més certa? Qui més qui menys se sap algun poema de memòria. Tothom té algun poema preferit, que duu ben endins. I que no seria el mateix en una altra llengua." (extret del bloc https://linguodiversitat.wordpress.com)
Tampoc hauríem d'oblidar-nos del llenguatge de signes,Per molt que molta gent no ho sàpiga, no es tracta de succesions de signes aïllats i rudimentaris, sinó de llengües complexes com les altres. Òbviament, el vessant estètic d’aquestes llengües no es basa en els sons, sinó en l’expressió corporal. Ací us pose un vídeo-clip d'una cançó basca perquè ho comprengueu.
Us pose també la meravellosa versió amb llenguatge de signes de "Un beso de esos", de l'extraordinari Toni Zenet. Us recomane encaridament aquest cantant-actor-artista polifacètic.Simplement magnífic. Espere que els gaudiu. Gràcies i bon cap de setmana.
Un dels prejudicis més extesos és aquell que es planteja per què hem de conservar llengües que tenen poquíssims parlants o que estan tan allunyades de nosaltres que ens sembla que la seua vida o mort no ens afecta. Però la supervivència de la diversistat lingüística ens hauria de preocupar tant com la riquesa de la biodiversitat del planeta i al llarg d'algunes entrades aniré compartint amb vosaltres alguns dels motius que podem tenir per conservar el patrimoni lingüístic de la humanitat. Els motius no es donaran per ordre d'importància, sinó conforme vagen sorgint. Aquesta vegada el motiu és estètic:
1. PERQUÈ LES LLENGÜES SÓN POESIA
Aquesta afirmació es basa en el vessant estètic de les llengües.
"Una llengua té moltes funcions, i encara que hi ha qui la simplifica dient que senzillament serveix per a l’intercanvi d’informació, no podem oblidar que també usem la llengua amb finalitats artístiques: per escriure poemes, versos o obres de teatre. Moltes d’aquestes “creacions lingüístiques” depenen en gran mesura de les característiques de la llengua. D’aquelles paraules tan precises i intraduïbles que té tota llengua, dels sons que, combinats, produeixen efectes bells o simplements divertits, o d’aquelles paraules que, combinant-les com cal, ens arriben ben endins.
Penseu ara en la literatura, en la poesia, en les cançons. No us sembla evident que una part de la seva força, de la seva bellesa, de la seva veritat, rau en la forma, en els girs, en els sons i les síl·labes? No heu tingut mai la sensació que una cosa, dita de manera especial, és més certa? Qui més qui menys se sap algun poema de memòria. Tothom té algun poema preferit, que duu ben endins. I que no seria el mateix en una altra llengua." (extret del bloc https://linguodiversitat.wordpress.com)
Tampoc hauríem d'oblidar-nos del llenguatge de signes,Per molt que molta gent no ho sàpiga, no es tracta de succesions de signes aïllats i rudimentaris, sinó de llengües complexes com les altres. Òbviament, el vessant estètic d’aquestes llengües no es basa en els sons, sinó en l’expressió corporal. Ací us pose un vídeo-clip d'una cançó basca perquè ho comprengueu.
Us pose també la meravellosa versió amb llenguatge de signes de "Un beso de esos", de l'extraordinari Toni Zenet. Us recomane encaridament aquest cantant-actor-artista polifacètic.Simplement magnífic. Espere que els gaudiu. Gràcies i bon cap de setmana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)