Un aspecte del comentari de text relacionat amb les veus del discurs seria el de la dixi, que bàsicament és de tipus personal, espacial,
temporal i textual.
LA DIXI PERSONAL
Parlem
de dixi personal quan algun element de l’enunciat remet a les persones
de l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor. Les marques
lingüístiques de dixi personal són de tres tipus: pronoms personals
(forts i febles) de 1a i 2a persona, morfemes verbals de 1a i 2a
persona, possessius de 1a i 2a persona. Només en certes situacions on
una tercera persona es troba en el context i l’emissor l’assenyala,
poden utilitzar-se aquests pronoms dícticament: Vull parlar amb ella
(assenyalant una dona).
Els pronoms de 1a i 2a persona
del plural, i en correspondència els morfemes verbals i els possessius,
poden presentar diversos valors discursius. Nosaltres (ens, -nos,
nostre...) es un terme polisèmic i ambigu. S’esquematitza així:
Nosaltres = jo + 0 : majestàtic (reis) o de modèstia (en textos tècnics)
+ tu (+ tu...): inclusiu ─l’emissor implica el receptor. + ell (+ ell...): exclusiu ─l’emissor no compta amb el receptor.
+ tu + ell (+ tu + ell...): global ─pot incloure el receptor i d’altres.
+ tota la comunitat : universal.
La
dixi social: les marques que específicament indiquen la relació entre
els interlocutors es denominen díctics socials. Quan la relació és de
distància, es requereix l’ús de fórmules de tractament formal: vosté,
vós. Però hi ha altres marques no pronominals com l’ús del nom i el
cognom, la utilització de títols com ara senyor/a, doctor,
excel·lentíssim i magnífic senyor rector, president/a, etc. Si la
relació és de proximitat, s’utilitza el tractament de tu i un s’adreça
al receptor pel nom directament, no pel cognom: Hola Pep, sóc la Marta,
etc. Aquestes formes poden considerar-se elements díctics, atès que
remeten a les persones de l’enunciació, però es consideren una dixi
diferent de la persona pel fet que no assenyalen directament els
interlocutors, sinó el tipus de relació que hi ha entre ells.
LA DIXI ESPACIAL
L’espai
de l’enunciació és aquell que es determina des de la perspectiva dels
interlocutors, és a dir, és el lloc on es produeix l’acte comunicatiu, i
a partir del qual concebem la resta de llocs del discurs, per
proximitat i per llunyania. Les marques díctiques d’espai són els
demostratius espacials i els adverbis i locucions adverbials de lloc.
Els demostratius espacials poden correspondre a tres classes gramaticals
diferents: els determinants (aquest, aqueix, aquell, este, eixe, en
aquesta ciutat, etc.), els pronoms neutres (açò, això, allò) i les
proformes adverbials (ací, aquí, allí/allà).
LA DIXI TEMPORAL
El
temps del discurs es pot considerar en tres moments: l’ara enunciatiu,
l’abans d’ara i el després d’ara. Les marques que assenyalen aquesta
temporalitat poden manifestar-se sota la forma d’adverbis temporals,
sintagmes nominals amb demostratius o morfemes verbals. En el primer
grup, incloem elements com avui, demà, ahir, ara, aquesta vesprada,
dilluns, fa vuit dies, en un mes, enguany, l’any vinent... Els temps
díctics són el present, el perfet i el futur d’indicatiu. No confonguem
amb els elements anafòrics: el l'endemà, l’any següent...
LA DIXI TEXTUAL
És
l’ús d’una forma díctica que remet a un element aparegut al text, la
qual, en aquest sentit, s’utilitza com a anafòrica: «Van dir que cal
invertir en processos de reciclatge. Això no és nou / Aquesta idea no és
nova.» El pronom díctic això i el demostratiu aquesta seguit del nom
general idea reprenen el contingut semàntic de la frase anterior i
alhora indiquen proximitat en el text, el text és identificat com un
lloc, d’ací la funció díctica –i no fòrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada