FONAMENTS DE LA RESPIRACIÓ

 Durant aquest curs no aprendrem només a respirar sinó que practicarem pranaiama, la definició del qual us done ací baix estreta de la Viquipèdia.
Pranaiama o Pranayama (en sànscrit: प्राणायाम prāṇāyāma) són els exercicis respiratoris del ioga que condueixen a la concentració del prana (energia vital continguda en la respiració). Els exercicis de Pranaiama tenen com a finalitat absorbir, dirigir i acumular el prana o energia en el nostre cos. Pranaiama és una paraula sànscrita que significa "extensió del prāṇa o alè" o "extensió de la força de la vida". La paraula es compon de dues paraules en sànscrit: prana, la força vital o energia vital (en especial la respiració), i ayāma, estendre o prolongar.^[1]
La majoria de les persones no respirem de forma correcta. Respirem superficialment com si ens fes por allò que la respiració és capaç de fer. Però la respiració és manà per al nostre cos... Hauríem de respirar de manera profunda i conscient per dotar d'energia i aliment el nostre cos.
Contràriament a l'activitat esportiva, el pranaiama es practica en una atmosfera de relaxació física i mental. La respiració s'efectua sense necessitat de compensar demandas biofísicas, atés que no hi ha activitat física paral·lela. Es tracta d'una activitat respiratòria voluntària i molt conscient, amb profunda dimensió espiritual, que engloba diferents ritmes, modes i freqüències. En aquest procés, la freqüència respiratòria roman baixa (excepte en alguns tipus especials de pranaiama),igual que la freqüència cardíaca i el pols, mentre que augmenta el Volum Variable respiratori, gràcies a la inspiració completa i a una millor utilització de la capacitat respiratòria. La respiració ritmada produeix, al seu torn, un estat de calma i relaxació del sistema nerviós.
Finalment, les tècniques del pranaiama provoquen moviments amplis i intensos dels músculs respiratoris, la qual cosa ocasiona un augments de la capacitat vital (CV).

RESPIRACIÓ COMPLETA
La respiració completa és la unificació de les respiracions abdominal, costal i clavicular,
integrant les tres.
Cada un d'aquests tres tipus insisteix en l'ompliment d'aire en una zona diferent dels pulmons per la qual cosa la respiració completa, combinant els tres tipus, aconsegueix omplir completament els
pulmons d'aire; i, recíprocament, buidar-los de forma total.
A la pràctica, quan s'aprén a combinar les tres respiracions, es practica primer a
posició tombat cap per amunt, col·locant una mà a sobre del ventre i una altra al costat,
sota de l'aixella. Quan es domina, es passa a la pràctica en posició assegut, sense ajuda de les
mans. Amb el temps, aquesta tècnica es torna natural i s'utilitza per a gairebé qualsevol tipus de
respiració en la pràctica del prânâyâma.
En primer lloc cal buidar bé els pulmons amb una profunda espiració.
1.- Inspirar lentament i profundament amb el ventre, deixant entrar l'aire a la zona baixa de
els pulmons a mesura que baixa el diafragma i l'abdomen s'expandeix. Cal
notar com s'eleva la mà dreta recolzada sobre l'abdomen. El ventre no ha de
inflar com una pilota ... ha de ser una inspiració relaxada però amb control de la cintura
abdominal.
Quan la part baixa dels pulmons estiga plena d'aire,
2.- Dilatar les costelles, sense forçar-les, permetent entrar encara més aire als pulmons. Hi ha
que notar, amb la mà esquerra recolzada en les costelles, com se separen aquestes.
Quan les costelles estiguen separades al màxim,
3.- Aixecar les clavícules, sense elevar les espatlles, per fer entrar encara una mica d'aire i
acabar així d'omplir els pulmons. Durant tota la inspiració l'aire ha d'entrar
progressivament, sense sacsejades, de manera continuada.
La expiració s'efectua en sentit invers, sempre lentament, sense brusquedat ni esforç,
buidant 1) primer la part superior dels pulmons, 2) després el pit que es desinfla i, per fi,
3) el ventre que baixa fins que ix l'última resta d'aire.